Ets un mitja merda

A Algèria, si has nascut dona és molt possible que sent una nena et vegis forçada a contraure matrimoni amb un home que desconeixes; tens moltes opcions de patir maltractaments i de trobar-te privada de drets i llibertats. I per si això fos poc, si a més tens la desgràcia de patir un càncer, de mama, per exemple, hauràs d’aguantar que el teu marit t’insulti i et digui “mitja dona” o “mutilada” si t’han hagut d’extirpar un o els dos pits. A Algèria el càncer és un tabú i, en una societat tan masclista, queda clar que les conseqüències de la malaltia no les pateixen de la mateixa manera elles que ells: centenars de dones han vist com els seus marits les abandonaven perquè els feia fàstic el seu cos. Però en les pitjors ocasions, les dones són expulsades de casa i han d’acudir a una llar d’acollida perquè es troben soles, patint un càncer i sense sostre. En conseqüència, i com passa amb tots els tabús que afecten el gènere més castigat, el silenci s’imposa i moltes dones opten per amagar la malaltia a la família o prefereixen morir abans que patir la humiliació de ser una dona amb els pits extirpats.

Alguna cosa funciona molt malament en una societat quan una dona malalta es preocupa abans per si serà acceptada públicament o pel seu marit que per curar-se. ¿Com de podrida està una societat on una dona s’alegra de tenir la malaltia perquè això l’allibera dels maltractaments del seu espòs? Senzillament et venen ganes d’agafar un avió a Algèria i no tornar fins haver-les convençut a totes, malaltes o no, de com de poderoses són. Et venen ganes d’abraçar els seus meravellosos cossos, mutilats o no, i guarir ni que sigui una part del seu patiment. Senzillament tens ganes, també, de trobar-te alguns d’aquests homes i dir-los que per més que tinguessin tot el cos retallat, foradat i apedaçat, elles seguirien sent molt més completes que ells; molt més fortes i dignes. Et venen ganes de dir-los: ella no és una mitja dona; tu, en canvi, sí que ets un mitja merda!