ES VIU MILLOR CANTANT

A mi també em van pegar uns neonazis

Aquesta setmana... ‘Should I stay or should I go’, The Clash (1982)

A mi també em van pegar uns neonazis / RICARD VILADRICH Zoom

A part d’una música recurrent a la sèrie de Netflix Stranger things, Should I stay or should I go és la tercera cançó del disc Combat rock (1982) de The Clash. La cantava el Mick Jones i es deia que potser parlava de la seva possible marxa del grup, tot i que, aparentment, la cançó és sobre una relació tempestuosa. “Hauria de quedar-me o hauria d’anar-me’n?”, diu la lletra. “Si me’n vaig hi haurà problemes / si em quedo n’hi haurà el doble”. La cançó es va convertir en el primer i únic número 1 a la llista de singles britànics que el grup va aconseguir mai, però curiosament va ser el 1991, després que la cançó sonés en un anunci de Levi’s.

Potser és per això que a mi em transporta a principis dels anys 90, o potser és perquè en aquella època era una de les cançons que versionaven molts grups novells que feien els seus primers passos en casals o centres cívics. The Clash, The Ramones, Bob Marley... Un repertori relativament fàcil de tocar que sonava en els voluntariosos concerts que tenien lloc en casals de joves, davant de desenes i de vegades algun centenar d’adolescents eufòrics que sortien de nit gairebé per primer cop. La cançó dels Clash, en aquell context, significava entrar a jugar-se el físic en un pogo que, malgrat tot, et feia sentir viu, perquè la violència que s’exercia en aquella dansa de xoc col·lectiva no anava contra ningú. Es tractava només d’una explosió d’adrenalina adolescent on, com a molt, algú perdia les ulleres o acabava amb algun blau al cos. I, després, tots contents cap a casa.

Potser també és per això que jo relacionava la lletra amb algun tipus de baralla (“si em quedo hi haurà problemes / si me’n vaig n’hi haurà el doble”), qui sap si inconscientment relacionada amb un perill que en aquella època rondava pels carrers de Barcelona. De vegades em pregunto si alguns dels neonazis que aquests dies han sortit com bolets són els mateixos que llavors passejaven amb fatxenderia el seu cap pelat, les seves bòmbers i les seves botes Dr. Martens amb punta de ferro. En aquella època, el seu hobby era intimidar tots els que consideraven que no eren com ells i de tant en tant fotre una pallissa a algú.

Una nit, tornava a casa amb el meu amic Xavi B. després d’haver sortit pel barri de Gràcia i ens vam aturar a beure en una font. Quan vam aixecar el cap, una desena de skinheads ens havien envoltat, i el fet que el Xavi portés unes botes amb cordons vermells els va semblar motiu suficient per voler estomacar-nos. Jo vaig rebre una forta puntada de peu per l’esquena que em va tirar a terra i després només recordo intentar protegir-me de la pluja de cops fins que em vaig poder posar a cobert sota un banc. Quan se’n van haver anat, ens vam espolsar la roba i vam tornar cap a casa, ni ens va passar pel cap la possibilitat d’anar al metge o posar una denúncia. Ens en vam anar a dormir adolorits, però crec que ni tan sols ho vaig arribar a dir mai als meus pares. Sense adonar-nos-en, havíem naturalitzat aquell problema quotidià. Quan sorties de classe era freqüent que et seguissin, t’insultessin, t’amenacessin o t’intentessin provocar, i de tant en tant t’assabentaves que algú havia pres mal. A un amic fins i tot se li van pixar al damunt després d’apallissar-lo.

Ara, escolto Should I stay or should I go i penso que no me n’aniria, que em quedaria, que són ells els que se n’han d’anar. No oblidem que rere la seva impunitat hi ha responsables amb noms i cognoms que o bé miren cap a una altra banda o bé se n’aprofiten i els protegeixen. Denunciem-los sempre que calgui perquè el feixisme no torni a ser mai una cosa natural ni acceptada per ningú. Ni al carrers ni enlloc.