12/01/2018

Els masclistes només són els altres

3 min
Els masclistes només sÓn els altres

Fa només uns dies moria France Gall, i tots els obituaris coincidien a ressaltar el capítol en què Serge Gainsbourg li va fer una porcada. Aprofitant-se de la candidesa de Gall, que aleshores tenia 18 anys, Gainsbourg li va amagar el doble sentit de la cançó Les sucettes (Les piruletes), que havia escrit per a ella. Aparentment, la cançó tractava d’una nena, l’Annie, a qui li agradaven les piruletes amb gust d’anís. Això era el que pensava Gall, però quan la cantava se sorprenia dels somriures burletes que generava la cançó, fins que algú la va posar en alerta del que passava: Gainsbourg havia volgut jugar amb la seva innocència fent-li cantar una cançó que convertia el fet de llepar una llaminadura en la metàfora d’una fel·lació. Quan Gall va saber la veritat, es va sentir traïda, no només pel compositor, sinó per tot el seu entorn adult, i li va causar un xoc enorme, fins al punt que va declarar que va començar a veure els nois, i els homes en general, d’una altra manera. Veia luxúria per tot arreu.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Gainsbourg és famós pel seu gran talent com a compositor, però també per com utilitzava les dones en les seves cançons, sempre al límit del que és políticament correcte, jugant molt sovint amb el concepte de Lolita o escandalitzant el públic amb idees provocadores que al llarg del temps s’han acceptat com a bones, però que segurament avui serien titllades de masclistes. No obstant això, Gainsbourg continua mantenint una aura cool que protegeix la seva figura i tendim a veure’l com un geni a qui cal perdonar-li totes les excentricitats. No estic dient que calgui tirar per terra l’obra de Gainsbourg per aquest fet -com hi ha qui ho demana per a Woody Allen, Roman Polanski i d’altres-, sinó que potser caldria que reviséssim amb quines ulleres ens mirem l’art quan el jutgem per qüestions tan sensibles com la de gènere. Tinc la sensació que al meu voltant molta gent pensa que el reggaeton és menyspreable per les seves lletres masclistes, però no estic segur que apliquin la mateixa vara de mesurar a altres gèneres musicals que sí que els agraden, com el rock, que pot arribar a ser-ho molt. És a dir, que solem veure la palla a l’ull aliè i no la biga en el nostre. Els masclistes no som mai nosaltres, sinó els altres. Culpem altres cultures de ser-ho però passem per alt fer-nos autocrítica, sense adonar-nos que tenim les ulleres entelades per prejudicis de classe, de raça, d’edat o de gènere.

Un exemple de comportament masclista en el món del rock: entre els seus fans és habitual menysprear els gustos de les noies adolescents; se les acusa de tenir poc criteri i de caure de quatre grapes en la trampa de la indústria del pop perquè són fanàtiques de tal ídol juvenil o tal altre, però en canvi, resulta un orgull comprar tot el marxandatge de Radiohead o viatjar on sigui per veure’ls en directe. Quan els Beatles van començar a tenir èxit, les seves fans adolescents eren titllades d’histèriques en un intent, també, de denigrar el grup. Ara bé, quan van ser els nois una mica més grans els que van començar a valorar els seus àlbums, allò va avalar la carrera dels Fab Four. Ja ningú recorda que van ser les adolescents les que els van valorar des del primer moment. Esclar, elles no en saben, nosaltres sí.

stats