FALDILLES I SOROLL

La llei del més vulnerable

Durant molt temps vaig creure que totes les coses bones que em passaven a la vida eren qüestió de sort. Que jo no havia fet res per aconseguir-les. I que, per tant, no les mereixia. Disposar de tants privilegis de sèrie em feia sentir estranyament culpable. Vaig néixer blanca, sana i sense discapacitats aparents; còmoda amb el cos que em va tocar i amb el gènere que em van assignar. Prou normativa per no ser exclosa d’enlloc. I en una família que m’ha donat suport en tot i m’ha subvencionat quan ho he necessitat.

Un context privilegiat que m’impulsava, però que també m’acomplexava. Fins que un noi enfundat en licra em va canviar la perspectiva. “Tot gran poder comporta una gran responsabilitat”, li diu el tiet de Spiderman al noi aranya. I jo vaig tatuar-me el consell al cervell. Vaig entendre que si el capitalisme ha deshumanitzat les relacions socials i ha imposat la llei del més fort, és a les nostres mans aplicar la llei del més vulnerable. Més tard el feminisme em va ensenyar que els eixos d’opressió que poden travessar una persona són múltiples: el gènere, la classe, l’ètnia, l’orientació sexual, les capacitats, l’aparença física… I que quan algú afectat per més violències que un mateix parla, toca callar i escoltar. Segur que té coses més importants i urgents a dir. Si no es manifesta: alerta! Probablement li hem vetat l’espai per fer-ho. Amb decisions quotidianes com el llenguatge que usem, els acudits que riem, les botigues on comprem, els privilegis que naturalitzem. Perquè si algú habita els marges, és perquè d’altres construïm els centres. Humilitat, empatia i autocrítica: una carambola que intento practicar cada dia per no reforçar estructures injustes. La cago sovint, evidentment. Com diu Jessa Crispin a Por qué no soy feminista, hauríem de pensar com les persones més desfavorides viuen oprimides per aquelles coses que a alguns ens empoderen. Llegiu-la.