Les idees i les obres

L’editorial Acantilado acaba de publicar una biografia de Beethoven escrita pel músic nord-americà Jan Swafford. Com és habitual en textos anglosaxons, Swafford equilibra divulgació i erudició amb molta habilitat, i lliga la realitat social, política i ideològica de l’època amb la vida i l’obra de l’autor de la Novena simfonia. Beethoven, com Goya, va viure la il·lustració, la revolució, l’imperi, la possibilitat d’un món diferent i finalment la restauració del vell ordre. És a dir, un cicle històric convuls en què les ideologies mostraven totes les contradiccions, i el mateix passava amb la cultura, a vegades legitimant i unes altres deslegitimant un mateix poder.

Swafford explica que Beethoven no era un revolucionari, ni ben bé un demòcrata, però sí que albirava una Europa lliure de l’absolutisme i del domini religiós. Va compartir amb Goya el somni il·lustrat, així com el desencís per l’acció dels exèrcits napoleònics i l’enuig davant l’onada repressiva antiliberal posterior. L’obra de tots dos reflecteix aquesta tensió, però de manera diferent. Beethoven, tot i ser un misantrop, va ser capaç de confiar en la humanitat, o si més no de compondre la Novena simfonia fent seus els anhels de fraternitat de Schiller, el poeta de la llibertat. En canvi, Goya, que tampoc era un revolucionari, va traslladar el desencant a la representació grotesca del món. Per al pintor aragonès tenia més valor mostrar les misèries hereves de l’Antic Règim que enaltir la possibilitat d’un futur diferent. Dos segles després, l’eco de Beethoven i Goya segueix sonant en els penya-segats de la cultura, en artistes que accepten el compromís amb la realitat, que no es posen de perfil, que miren de cara. Uns abracen la ideologia amb caràcter propositiu, d’altres es consagren a la crítica. Tots dos són necessaris.