FALDILLES I SOROLL

Soc fràgil. I amb molta honra

Ploro amb facilitat. Com una olla a pressió, acumulo nervis i neguits fins que, en el moment més inesperat, em lliuro a les llàgrimes i els sanglots. L’última vegada? Ara fa uns dies. Sopava amb unes amigues quan, entre el segon i les postres, em vaig trencar. Soc molt de plorar als restaurants. Podria fer un top 10 de barres de Barcelona on se somica millor. “Si ets una tia potent”, em deien. Però em desfaig quan l’autoexigència em venç. “Si ets una tia amb caràcter”, insistien. Però dubto constantment del meu parer. “Si ets…” Però necessito el copet a l’esquena com l’aire que em brinda EL Ventolin.

Fràgil? Abans m’hi rebel·lava. Així és com ens volen, pensava. Toves i esquerdades. I intentava ajustar-me al paper de dona biònica que tot ho pot. Creia que per progressar en un món patriarcal havia d’assumir els seus valors: ser competitiva, una mica agressiva; mai demanar ajuda, ni mostrar gaire emoció. Les dones, històricament, hem hagut d’adoptar aquests rols per habitar l’espai públic. Per trencar amb la idea de sexe dèbil i l’esclavitud domèstica, moltes dones van renegar de les cures i es van vestir amb americana i corbata. I la gratitud cap a elles és infinita. Un esglaó imprescindible per ser on som. Però urgeix fer un altre pas. El feminisme no busca fer-se un lloc en el patriarcat, batalla per transformar-lo. Per això, ara em reivindico: sí, soc fràgil. I amb molta honra. Perquè és el que ens fa humans, el que ens iguala: tots som vulnerables i interdependents. Dones, homes i gèneres no binaris. Ens venen que sols podem: bah!, trucs per disgregar-nos i neutralitzar la força de la comunitat. Si tots necessitem ser cuidats, per què tots no recuperem els valors tradicionalment “femenins” tan desprestigiats? Tenir cura dels vincles, l’empatia, l’escolta. Mostrar les fragilitats en comptes d’emmascarar-les. Perquè, en compartir-les, esdevenen poderoses. Feu-ne la prova.