La filla del masturbador
Aquesta setmana el sempre polièdric món de la cultura ampliada es va veure sacsejat per l’aparició d’una vella coneguda de l’underground gironí. Pilar Abel Martínez és una antiga tarotista televisiva que guanyava en un jutjat de Madrid el dret a desenterrar les restes mortals de Salvador Dalí per tal de determinar si la senyora Pilar és o no filla del, com diuen les guies turístiques, “genial pintor ampurdanés ”.
La notícia ha voltat per les seccions de cultura, les de societat i els programes matinals de la tele de manera descontrolada. Segons la demandant, la seva mare, Antonia Martínez, va tenir un affaire amb Dalí l’any 1955 aprofitant que la dona hi treballava com a servei domèstic. Aviat les protestes dels experts en la figura de Dalí han aprofitat el títol d’una de les seves obres més cèlebres, El gran masturbador, per recalcar el poc gust que el pintor tenia per la pràctica del coit, cosa que compensava amb un voyeurisme terriblement elaborat.
Sigui com sigui, Dalí ha tornat a les capçaleres. I potser d’una manera prou psicotrònica per agradar al pintor, que segurament se sumaria de grat al gran i morbós espectacle. Però valgui aquesta anècdota d’actualitat per fer una reflexió sobre com una figura com Dalí pot passar de la popularitat més global a un desinterès actiu per la mateixa societat d’on surt. Més enllà dels esforços d’en Mark Planellas-Witzsch per reinserir Dalí en la cultura catalana a partir del seu llibre Dalí silenciat. Les transicions d’un separatista, el cànon català ha guardat el pintor al xifonier de l’àvia amb certa por i aversió. No fa gaire, el crític Ricard Mas va publicar un magnífic volum titulat Dalí i Barcelona (editat per l’Ajuntament de Barcelona), en què es demostra amb dades aquesta incomoditat.
La seva aposta pel franquisme és certament determinant a l’hora d’amagar Dalí, així com la seva turistificació, que ha impedit calibrar amb justícia el lloc de Dalí a la nostra cultura.
Potser la metàfora de la seva exhumació ens podria servir per recuperar el que sens dubte era: un gran escriptor i un dels fruits més esclatants d’aquell localisme cosmopolita de la gran cultura catalana dels anys 30.
