ES VIU MILLOR CANTANT

A favor dels toros (dels animals, s’entén)

Aquesta setmana... ‘Papa, jo vull ser torero’, Albert Pla (1989)

A favor dels toros  (dels animals, s’entén) / RICARD VILADRICH / FOTO: EFE Zoom

Quan era petit, l’avi em va portar als toros. Recordo que n’era un gran aficionat i a casa seva se’n parlava sovint. De la mateixa manera que tenia figures de porcellana de gossos i cavalls, a la seva llibreria hi havia llibres de tauromàquia. Jo no els havia obert mai, però estava més o menys familiaritzat amb la litúrgia de les corrides, fins i tot podia ser que alguna vegada hagués jugat a fer de torero, tot i que no me’n recordo gaire. Em semblava que era una cosa d’un altre temps, que no tenia res a veure amb mi, però en tot cas no hi tenia res en contra.

Tot va canviar el dia que l’avi em va dur a la plaça. No sé si algú em va preguntar si volia anar-hi, però el cas és que vaig acompanyar-lo. Devia tenir 8 o 9 anys. L’ambient de la gent, la música, els vestits de lluentons... aquesta és la part que més o menys coneixia, potser d’haver-la vist per la tele, però aquell dia vaig ser plenament conscient que tot aquell espectacle girava a l’entorn del patiment d’un ésser viu. Tota aquella plasticitat que reivindiquen els taurins es va transformar de cop en una sordidesa aberrant. De sobte, vaig deixar de sentir la música i de veure lluentons i vaig notar dins meu la por de l’animal, la seva indefensió, i la crueltat de la massa envoltant-lo. Sentia a la meva carn cada banderillaque li clavaven al costat, cada envestida del picador feta des de dalt d’un cavall. Sorra banyada de sang, els genolls a terra, l’animal acorralat, sentenciat, sense cap possibilitat de defensar-se en igualtat de condicions. L’estocada final, el regust amarg de la mort, la celebració de la crueltat. La festa. L’art.

No em vaig moure de la cadira en tota l’estona ni vaig gosar dir res. Quan es va acabar, l’avi i jo vam tornar a casa en silenci. Penso que va entendre el que jo sentia i mai més ningú me’n va dir ni una paraula. Jo tampoc.

Ara, l’ONU ha recomanat a Espanya que prohibeixi la participació de menors en les corrides, com a toreros o espectadors. No ho entenc. ¿Que no ho vegin els infants farà desaparèixer el patiment d’animals indefensos? Suposo que és una manera de no dir directament que un espectacle com aquest no hauria de tenir cabuda al segle XXI. Deuen tenir por de les reaccions irades dels sectors més conservadors, que ja han posat el crit al cel, o potser algú ha pensat que si els nens no hi van la tauromàquia cada vegada tindrà menys seguidors: una manera molt covarda de no -ehem- agafar el toro per les banyes. Com costa picar contra la maleïda força del costum.

Per veure quin pa s’hi dona, amb el tema dels toros, només cal recordar que el Juli acaba de rebre la Medalla d’Or a les Belles Arts -belles, arts- del ministeri de Cultura i que una pel·lícula tan blanca com Ferdinand -el conte de Munro Leaf sobre un toro pacifista que va ser prohibit per Franco i per Hitler- ha generat perles com aquesta d’Antonio Lorca, crític taurí d’ El País : “ Ferdinand rechaza su destino de toro bravo, como si la gallina pudiera renunciar a poner huevos, el perro a andar a cuatro patas o el león a perseguir y devorar al ñu. El mensaje de la película es profundamente antinatural ”. Antinatural. I així els va. Així ens va.