EL CONSOLADOR

Com estàs? Malament

Segurament tots estaríem d’acord que un dels costums més buits -i que, a més a més, practiquem cada dia i per compromís- és demanar-li a un desconegut com està. En la gran majoria de casos el desconegut contestarà: “Bé, anar fent. I tu?” Tots som l’interrogador en alguns moments del dia i l’interrogat en d’altres. Però si una cosa compartim tots és aquella freda i distant sensació que queda al cos, durant uns segons, després d’aquestes vagues microconverses a les quals ens aboquem en nom de l’amabilitat. I sempre contestem que estem bé, perquè dir que estem malament no està permès, no està ben vist perquè incomoda, perquè obliga el nostre interlocutor a abandonar la fredor de la conversa i a comprometre-s’hi: a implicar-se de debò en la preocupació.

Hem creat una societat en la qual ens autoimposem l’excel·lència, i en la qual funcionem a través de mecanismes que rarament ens permeten mostrar sentiments obertament. I mentre el vent bufa a favor nostre i els temps són bons, les convencions socials funcionen, però quan la mala sort, la desgràcia o la tragèdia s’instal·len vora nostre i ens esclafen amb fets terribles, malalties o moments baixos, l’ombra del nostre dol, de la nostra tristesa es torna encara més ampla i més gruixuda i ens allunya de la gent, precisament perquè estem cardats, fotuts, enfonsats, malament, però no podem expressar-ho socialment. No hem construït espais per al dol i la tristesa, perquè això ens mostra dèbils i vulnerables i ens fa perdre el temps en el camí de l’èxit i la perfecció que ens han traçat des de petits. Però hi ha les llums i hi ha les ombres, i no serveix de res fer veure que no existeix la part fosca del binomi. Alliberem-nos i siguem sincers; la propera vegada que algú ens demani com estem, si escau, permetem-nos dir: “Malament”. I madurem com a societat, transitant la incomoditat del dolor aliè.u