Els diners, els diners, maleïts diners!
“Quan en tinc bé que em tractes / si estic pelat, patada al cap”. Ho cantava Le Petit Ramon a Supèrbia l’any 2003, aquella cançó que repetia a martellades allò de “I els diners, els diners, maleïts diners!”, i avui molts ja hem acumulat indicis suficients per subscriure allò que diu en un dels versos: “Ara sé molt bé que moriré pobre”. Ja podem estar contents si aconseguim satisfer les nostres necessitats bàsiques i arribar a final de mes (de novembre, de moment, el desembre ja ho veurem).
Amb els diners hi mantenim una relació tòxica: ens maltracten, ens causen angoixa, però no podem viure sense ells. Per què ens entestem, doncs, a perpetuar aquest sistema que ens escanya? Estic segur que si trec el tema durant el sopar de Nadal, el cunyat de torn em fotrà una xapa important sobre els valors de l’economia de mercat i em recordarà tots els mals del comunisme, per tant, optaré com sempre per callar i donar-li la raó, que és el que se sol fer amb els cunyats. Tant se val que hagi de perdre un temps preciós de la meva vida per poder pagar coses que molt probablement no necessito, que hagi de demanar préstecs, tirar de targeta de crèdit... bé, ja ho sabeu. És una tragèdia, però segurament viurem així tota la vida. Quina enveja aquells que es venen el Ferrari per fer-se monjos, perquè si jo posés al Wallapop totes les meves possessions, no en tindria ni per sobreviure una setmana.
No és estrany, per tant, que hi hagi infinitat de cançons que parlin dels diners. La més versionada és Money (That’s all I want), de Barrett Strong, amb un missatge clar i directe: “Diners és tot el que vull”. La cançó, del 1959, connectava amb el naixement d’una nova franja de consumidors, una generació de joves que per primera vegada a la història passaven un temps gastant-se el jornal en roba i entreteniment abans de casar-se i ingressar a la vida adulta. Era el primer èxit de la Motown i mostrava clarament com la música pop abraçava sense complexos el capitalisme. La lletra també deia una veritat com un temple: “Les millors coses de la vida són gratis” però, per als seus autors Berry Gordy i Janie Bradford, “pots guardar-les per als ocells i les abelles”.
La cara fosca de tot plegat la van retratar els Pink Floyd l’any 1973 a Money, que diu “el diner és un crim”, o Donna Summer el 1983 a She works hard for the money, que parla d’una dona real, una exhausta Onetta que treballa netejant vàters a canvi de propines. Molts rapers han dedicat cançons als diners, des dels Wu-Tang Clan de C.R.E.A.M al Kendrick Lamar de Money trees. Quan no en tens, els anheles i els glorifiques, però si te’n deuen, com a la Rihanna de Bitch better have my money, pots convertir-te en un psicòpata venjatiu. Jo em quedo, però, amb una estrofa d’Impresentables, dels Zoo: “Tinc un malson recurrent amb el banc / no puc anar-me’n, m’està sagnant / una hipoteca que ja és una multa. / Un empleat se m’acosta / és el pilota del mes, jugada fosca / té una jaqueta on amaga un punyal i una corbata que insulta. / Tic-tac, tràmits burocràtics / Pim-pam, què mal està el pati, / impostos i renda / si arribe a divendres / t’ho jure m’ofegue en cubates”.
