GOLAFRE 365

Un dinar amb El Petit de Cal Eril

Un dinar amb  El Petit  de Cal Eril / R.E. Zoom

Un llenguado, uns xampinyons, uns espàrrecs de bosc i un disc d’enigmàtic títol: la forma d’un triangle. Aquests van ser els ingredients que van conformar el meu menú gastronòmico-cultural divendres passat, una fusió d’aliments, sons i paraules que va omplir-me a vessar de joia en la més absoluta soledat. Bé, no pas del tot; rebobino...

Misto, foc, paella amb un raig d’oli. Rento els xampinyons i els tallo, cadascun en quatre trossos. Cap al foc, juntament amb els espàrrecs. Remeno, sal i pebre. Surto cap al menjador i agafo el CD del nou treball d’El Petit de Cal Eril publicat pel segell barceloní Bankrobber. Play. “Tantes frases s’han escrit / mils de mots / de mils de dits / mils de píxels / cents de bits / cap per res...” Em quedo embadalit, levitant sobre uns teclats interestel·lars i acaronat pel xiuxiueig d’un Joan Pons que (em) canta imatges metafòriques d’emocions prou identificables. “Ai, el foc”, em canto jo. Corro cap a la cuina i llanço el llenguado a la paella. Flama!

La bellesa de l’espina

“Per un moment / som transparents / sota els teus peus / veig tot el món / tot aquest lloc / és teu i és meu / tot el que fem / és un secret...” Buah. Copa de vi negre Pago de los Capellanes Roble 2016. En Joan Pons pregunta “Com puc saber el que penses / sense fer-me mal?” i reconec un sentiment de la mateixa manera com un bocí del llenguado em fa recordar l’àvia que me’l preparava amb el mateix amor amb què El Petit de Cal Eril han cuinat el seu nou àlbum. L’escolto en bucle, cauen copes de vi. Aquella tarda en Joan el presenta en acústic a Ultra-Local Records (carrer Pujades, 113). Corro del Guinardó cap al Poblenou. Buah. El Petit és enorme fins i tot amb les cançons despullades. És la bellesa de l’espina del llenguado. Som transparents, som el que mengem i som el que escoltem. El que sentim.