Pot ser que el Teatre Lliure encara estigui intentant entendre com s’ha arribat a la crisi actual, que posa en qüestió la direcció de Lluís Pasqual. Però això no és fruit només d’un post de Facebook -amb acusacions que ja veurem com acaben-, ni de misteriosos interessos ocults. Té a veure amb l’aïllament i la manca de transparència en ple segle XXI. I amb la necessitat que les institucions públiques s’adaptin als temps.
Limitem-nos als fets recents. La direcció va fer cas omís del debat sobre la limitació dels mandats dels directors de centres públics. Per tant, també van menystenir opinions significatives del sector. La paritat és una altra reivindicació que tampoc no s’ha escoltat. En comptes de respondre a la polèmica manca de dones fent una programació paritària, se’ls dedica un cicle aïllat en una sala petita. Com si no fossin el 50% de la població i com si el que diuen i creen no pogués interessar al públic no femení. Les administracions que paguen i manen també van fer cas omís de tot això.
Després del famós patronat per a l’elecció del director no s’informa els mitjans del resultat, sinó que se n’encarrega l’endemà el mateix interessat, Lluís Pasqual, que en fa un esment equívoc. De fet, la mala comunicació és el que encén l’espurna de la crisi. I torna a ser a les xarxes on es revela el contingut de la reunió, fet que, sumat a la pressió periodística, obliga el teatre a emetre un comunicat per, ara sí, informar bé: la direcció continua només dos anys i es vol concurs públic i paritat.
La desconnexió i l’opacitat han portat el Lliure fins aquí i no em semblen els millors aliats per sortir de l’atzucac. Al segle XXI res ni ningú és intocable. El paper de les administracions, que emplacen a una reunió al setembre, és de nou galdós. I tot això només observant la forma: ara cal entrar en el fons de cada problema.
