Com vaig descobrir el poliamor
En algun moment en la meva joventut em vaig adonar que en tots els meus problemes amorosos sempre hi havia certs punts en comú. Les mateixes dinàmiques tòxiques es repetien una vegada i una altra, com en un disc ratllat ad infinitum en el tocadiscos de la meva intel·ligència emocional.
Els primers mesos amb una altra persona eren meravellosos, plens de focs artificials i papallones a l’estómac, però quan ens acostàvem a l’any de parella apareixia voletejant puntualment una sensació de frustració. Em sentia lligada, encadenada, com si la meva existència (i, de rebot, la meva identitat) depengués de la persona amb qui estava decidint compartir la vida. Per si no fos prou, em resultava inevitable desitjar tercers i terceres tant sexualment com emocionalment. La por i la falta de gestió ofegaven la relació en el secretisme. Jo seguia estimant la meva parella, però era absolutament incapaç de confessar-li que em podien agradar altres persones.
Tenia clar que el meu comportament era nociu, però d’alguna manera em semblava lògic actuar així. Des de petita tots els referents al meu voltant m’han presentat un únic model relacional: la monogàmia. Has d’estimar una única persona durant la resta de la teva vida. Donar la teva llibertat a canvi de seguretat. Com si no existís cap altra opció. Com si l’amor en plural i el compromís no fossin compatibles. Era monògama per inèrcia, no per decisió pròpia.
Llavors vaig pensar ¿què passaria si fos jo mateixa qui decidís els acords que calia seguir dins la meva relació, en comptes d’acceptar els que la societat m’ha donat per defecte? ¿Podria estar amb més d’una persona simultàniament? Vaig descobrir que aquestes idees ja tenien nom i havien estat pensades i posades en pràctica per molta gent abans. Vaig canviar el secretisme per la comunicació total i amb temps i molt assaig i error, la frustració va donar pas a una sensació càlida d’amor intens. Així va ser com vaig descobrir el poliamor. (Continuarà...)
