ES VIU MILLOR CANTANT

El desastre del Mad Cool fa una mica de por

Aquesta setmana... ‘No one knows’, Queens of the Stone Age (2002)

El desastre del Mad Cool fa una mica de por / IMATGE: EFE / IL·LUSTRACIÓ: RICARD VILADRICH Zoom

A hores d’ara ja deveu haver sentit a parlar del desastre organitzatiu del Mad Cool, el macrofestival celebrat a Madrid el cap de setmana passat. En la seva tercera edició, l’organització ho va apostar tot a uns caps de cartell espatarrants i va decidir duplicar l’aforament. El festival havia de superar un 2017 tràgic, marcat per la mort d’un acròbata que va caure des de 30 metres d’altura davant la mirada atònita del públic. Enguany, sembla que la idea era esborrar aquest mal record amb un cartell que reunia més grans noms que cap altre aquest estiu (Pearl Jam, Arctic Monkeys, Jack White, Depeche Mode, Queens of the Stone Age, Nine Inch Nails), tot i que amb un clar biaix anglòfil i una escassíssima representació femenina.

Els problemes es van iniciar amb les llarguíssimes i desesperants cues per accedir al recinte -molts es van perdre algun dels seus grups favorits- i el col·lapse i les aglomeracions a les barres. Penseu en 80.000 ànimes assedegades en ple juliol: els ànims de la gent estaven encesos abans de començar. A més, el solapament d’alguns concerts feia que els sons de diferents escenaris es barregessin i això és el que van voler evitar precisament Massive Attack, uns dels grans noms del festival, que van decidir cancel·lar la seva actuació a última hora adduint que no podien tocar amb el so de Franz Ferdinand de fons. Però n’hi va haver més: Josh Homme, el cantant de Queens of the Stone Age, veient que entre el grup i la gran majoria del públic hi havia un immens espai totalment desangelat -reservat per als VIP, que no l’omplien-, va parar el concert i va obligar els encarregats de seguretat a deixar-hi entrar la resta de la gent sota l’amenaça de deixar de tocar.

Per si això fos poc, la imatge que va quedar del festival va ser la d’un autobús que feia el trajecte al Mad Cool penjant d’un pont. Per sort, anava buit i no hi va haver víctimes, però és un fet que ens avisa de la possibilitat d’una tragèdia quan no prioritzes la seguretat de les persones, i això va tant per als organitzadors com per a les administracions, que haurien de controlar un esdeveniment d’aquestes característiques, per cert, subvencionat. Posar 80.000 persones cada dia dins un recinte tancat no és cap broma. I qui es pensi que per muntar un festival n’hi ha prou amb pagar caixets estratosfèrics als grups més punters del moment s’equivoca de mig a mig. A Barcelona tenim exemples de festivals que han tingut molts anys per evolucionar; ningú ha volgut créixer per sobre de les seves possibilitats i sempre s’ha intentat posar la seguretat i la comoditat de les persones per damunt de tot. El Mad Cool ha volgut convertir-se en un dels festivals més grans del món en només tres edicions i el resultat és un currículum desastrós.

Els grans promotors han de tenir clar que el públic no són tiquets venuts, números i dades que pots controlar gràcies a una polsera electrònica, sinó persones que cal tractar com a tals. La gent vol gaudir de la música en les millors condicions possibles, no anar a patir. Ara que els fons d’inversió s’interessen per aquest negoci, tot plegat fa una mica de por. Esperem que el Mad Cool no sigui cap símptoma de res.