Potser si Halldor Mar hagués començat a gravar capítols de Katalonski fa deu anys em podria haver salvat la vida. Perquè jo vaig morir a Pittsburgh. Va ser una tarda de novembre, a quinze sota zero, al restaurant De Luca’s, a Penn Avenue. Eren les set del matí i tenia molta gana. Vaig entrar-hi, atret pel cartell “Best breakfast in town”. Un cop a dins em vaig deixar aconsellar i em van dir que demanés la graellada vegetal, una mena decrep absurda amb tomata, pebrot, ceba, més pebrot, hamburguesa (?) i espècies variades. Allò pesava un quilo, i a mig plat vaig començar a trobar-me malament. Li vaig preguntar al cambrer si allò que m’havia servit duia cacauets. Em va dir: “Sí, per què?” I vaig contestar-li, entre esbufecs, que aquells putos fruits secs em provocaven la mort.

Les al·lèrgies se les prenen molt seriosament els americans i de seguida em vaig veure rodejat de iaies, cambrers mexicans i joves esportistes. Em van oferir pastilles per al mal de coll, antihistamínics i Viagra, però jo necessitava alguna cosa més potent. Del no-res un cuiner amb el bigoti brut d’engrunes va fer fora els curiosos i em van ensenyar una xeringa amb adrenalina. ¿Sabeu com són de grosses? L’agulla és com la que fa servir la vostra àvia per fer mitja.

“¿Por qué comes cacahuetes si eres alérgico?”, em va dir. “Porque me gustan”, vaig respondre. L’home va riure: “Los españoles estáis locos”. Amb el meu últim alè vaig dir-li: “Español tu madre, cabrón; soc català i moriré català”. L’home va riure i em va clavar la xeringa a la panxa. De cop, vaig aixecar-me d’un bot, vaig pagar el compte, vaig deixar una generosa propina i vaig deixar anar un “Déu vos guard” ben sorollós. Si em voleu trobar esmorzant, busqueu-me a Lladó o a Besalú, on l’aire és pur i la gent ferma. Els catalans no sabem viure pel món. Ens hem de quedar sempre a casa.