No em cansaré de dir-ho: les xarxes socials s’han convertit en una lluita constant per veure qui té raó. Adorem aquells que considerem aptes per a la participació pública i assenyalem amb odi i alienació els que mereixen ser duts a la picota. Hem aconseguit constrènyer el nostre humor en 140 caràcters, en una mena de discussió camuflada amb pell de xai que deixa anar la bèstia entre les bèsties. L’ésser que s’amaga als racons més profunds d’internet per aconseguir que qualsevol conversa constructiva es converteixi en una lluita primitiva per veure qui la té més grossa. El seu estat natural és l’anonimat, navega entre noms de perfil falsos i sempre aconseguirà mencionar alguna cita de Hegel mentre usa paraules que no entén del tot. Demagògia. Desconstrucció. Neoliberalisme. Sí, senyors i senyores, parlo del trollis internetilis. Els trols d’internet.
Com a personatge públic amb presència a les xarxes socials i una bona ració de polèmica servida a l’ordre del dia, em pregunto força sovint: com bregar amb la pressió de la massa?, com rebre constantment comentaris feridors i sortir-ne indemne?
Al principi m’indignava. Em sentia frustrada. Incompresa per persones que jutjaven la meva vida i les meves decisions sense conèixer ni tan sols una mínima part de la història. Contestava en fils interminables de tuits en què donava explicacions. Penjava fotos a Instagram explicant la meva versió dels fets. I les polèmiques continuaven, i a l’altre costat de la pantalla, els trols usaven les meves paraules, retorçades i tretes de context, per alimentar les seves argumentacions.
Però, des de fa uns mesos, he desistit. He invertit tant de temps lluitant contra aquest fenomen, que la resiliència ha donat pas a una fortalesa que em ve de dins, del més profund. He renunciat a les opinions alienes i en aquesta decisió he trobat la veritable victòria. No s’ha de contestar. Ni tan sols llegir. Quan tragueu una polèmica, jo la usaré per fer-ne una samarreta.
