El nostre pal de cada dia

Estic molt bona

Hi ha una vanitat molt delicada que proposa escriure a les xarxes el text següent per acompanyar una foto d’actor o d’actriu que m’han fet: “Foto del gran X (llegiu-hi un fotògraf)”, en què el fotògraf X m’ha fotografiat a mi. I dic foto del gran X, com dient que jo no crec ser tan guapa, és el fotògraf que em fa així de guapa, però potser tots podeu comprovar que efectivament soc així de guapa. És aquesta giragonsa de vanitat hipocràtica, en què no puc mentir davant de la veritat però ho diré amb la hipocresia d’Hipòcrates. Com qui no vol la cosa. No podem dir: estic ben bona o en aquesta foto estic hiperboníssima. No, no podem. Hem de dir: el fotògraf m’ha tret bellíssima, no és culpa meva, jutgeu-ho vosaltres, no soc estupenda? És el fotògraf. Crec que aquests textos en lloc d’anar a la falsa sinceritat haurien d’anar més al deliri: jo que soc una atròfia, una autèntica berruga d’humanitat per culpa del fotògraf m’ha fet sortir com un objecte de desig del més alt nivell, qui no voldria fer-s’ho amb mi? Això és el que veig més a Instagram quan la gent apostrofa: "Foto del gran…" Només dir-ho. Disculpeu. Aquest text és del gran Roger Coma. Aquesta és l’altra, aquest epítet d’adjectivació prenominal, ‟el gran…” El gran cantant. L’adjectiu al davant que no aporta informació rellevant, només amoroseix el substantiu, no m’agrada. Foto del fotògraf gran, aleshores veus un fotògraf vell. Així sí. Aquesta complaença mútua, aquesta vaselina. Quant malestar darrere aquesta disfressa de post de Facebook celebratiu. Finalment, disculpeu, només és una opinió. Una opinió del gran opinador. No hi ha res més que opinió avui dia. L’opinió sobre el contingut s’ha tornat el contingut. Quan algú ha dit de mi, amb bona intenció, una sèrie del gran X (llegiu-hi jo), he patit un pudor gruixut, un malestar. Noto el paternalisme de fàbrica. Una fórmula per no dir res i pretendre que és una alabança. Adjectivació amb llocs comuns. Opinar amb l’opinió d’un altre, amb una fórmula magistral de farmàcia. Paraules que no parlen.