Si alguna definició podria tenir aquest segle és a la carta. Dieta a la carta, canals televisius i sèries a la carta o plans de telefonia adequats a cada consumidor. Aquest concepte, en el terreny de l'amor, està agafant una força que tendim a subestimar. Ara mateix (i ho sé per alguns amics) el més ideal és adaptar-se a la tarifa que s'adapti millor a les nostres circumstàncies: parelles de durada de dos anys, d'altres que no comparteixen vacances (ja que cada un se'n va amb els fills tinguts amb l'anterior parella), duets ampliables a trio o quartet, estats lliures associats, amics que comparteixen pis, i amb els quals no hi ha obligació de rendir comptes: persones que canvien d'orientació sexual segons l'ésser pel qual se sentin atretes, o gent que simplement decideix estar sola sense tenir en compte l'antiga pressió social que patia l'antic conco. L'amor a la carta ha vingut per quedar-se, potenciat òbviament per multitud d'apps, paradigmes de la nova llibertat, i a més d'un se li està quedant cara de gilipuá. No pretenc anar d'analista immobiliari, però segur que aquests nous estils de consum afectiu estan ajudant a l'augment de la demanda de lloguers, que encaixen millor en aquesta flexibilitat emotiva de tants joves o madurets reciclats que ja no volen ni sentir a parlar de l'antic sistema, del qual han fugit amb força traumes. La poca predisposició a cedir, o el compromís etern versus una esperança de vida molt més generosa que la que va propiciar la literatura romàntica hi han posat la resta. Els contractes de permanència es van florint, amics, potser per una qüestió més de moda que d'efectivitat, i molt més a la carta existiria si no fos perquè, maleït sia, no tothom és jove, ni té prou calers per anar jugant a la ruleta de l'amor, o és prou atractiu per estar contínuament en el mercat. Com un veí que conec, que seguirà veient la televisió en obert i continuarà amb la seva parella en tancat. I sort que té.
