Maldita Hemeroteca, El Zascómetro, Mejores Zasca, Cuñadómetro, etcètera. Comptes de Twitter que han triomfat tant, que ja es convida els seus artífexs a programes de ràdio i televisió per escarnir i posar en evidència les autoritats polítiques del país.
Durant la campanya del desembre passat van fer entrar en directe un dels responsables d’aquests comptes per servir de contrapunt en una entrevista a Xavier García Albiol. L’home, tot i parlar des d’un estudi a 600 quilòmetres del convidat, estava desbordat per la presència del polític; tartamudejava i s’equivocava: “ Us-usted dijo que-que que en enero, perdón, en febrero... ” I així anar fent. Fins i tot un cap de suro com l’Albiol li rebatia frases que acabàvem de sentir en boca seva: “ Sí, yo eso lo dije, pero en otro contexto ”. I el pobre home de l’hemeroteca es desinflava com un globus de fireta.
És el que passa quan els herois de Twitter s’enfronten a una persona real. No estan avesats al tracte humà i una frase pronunciada en to elevat desmunta completament els arguments -molt vàlids- dels tuitaires acostumats a la seguretat de la cadira i el portàtil.
Ana Pastor feia entrar de tant en tant una noia a posar en relleu contrasentits de polítics: “Rajoy dijo esto, pero el otro día dijo lo contrario ”. I la Pastor feia: “ ¡Vaya, vaya, menudo zasca! ” I totes dues somreien, cofoies, donant-se copets metafòrics a l’espatlla per la feina ben feta.
Polítics que menteixen, ministres que diuen el contrari del que van prometre, periodistes que s’inventen notícies. Benvinguts al puto món. On és la notícia? A qui trasbalsen aquestes revelacions? El Zascómetro, Maldita Hemeroteca i tota aquesta morralla progre no és sinó la quota d’indignació naïf que necessiten els internautes per sentir-se bé amb ells mateixos, per poder creure que hi ha esperança, que algú assenyala els dirigents amb un minúscul ditet de porcellana quan ens prenen el pèl.u
