07/03/2019

Zàping

3 min
Zàping

Solange. Acaba de publicar disc i potser no seria notícia si no fos perquè amb l’anterior, A seat at the table (2016), ens va deixar bocabadats. Amb el disc i també el concert que va oferir al Primavera Sound. Ara ja sabem que Solange no és la germana petita de Beyoncé, sinó que Beyoncé és la germana gran de Solange i que els seus referents són uns altres: Martha Reeves, Aaliyah i la seva mare, Tina Knowles. When I get home (2019) no és un treball que entri a la primera: està construït sobre una base de jazz soterrada per arranjaments electrònics i les melodies són evasives. Solange fuig del tòpic, potser perquè té el privilegi de ser una Knowles i no li cal seguir el dictat de la indústria. El visual album que acompanya el disc dona unes quantes pistes més: es tracta d’una mena d’obra de videodansa, un film conceptual en què apareix molta arquitectura del seu Houston natal, cavalls i barrets de cowboy. Tot impregnat d’una mena de surrealisme oníric.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Hype. Terme derivat d’ hipèrbole per designar obres o artistes que, amb poc bagatge a l’esquena, generen una gran expectació. Podria ser el cas de Billie Eilish, que actua dissabte a Barcelona. Amb només 17 anys i encara sense disc (només un EP i un grapat de singles ), la californiana s’ha convertit en la gran promesa del pop del 2019. Les entrades per a la Sala [2] de l’Apolo es van vendre en només 10 minuts, per la qual cosa el concert s’ha hagut de recol·locar a un recinte molt més gran, el Sant Jordi Club i, a més, se n’ha anunciat una nova data: el 2 de setembre al Poble Espanyol. De moment l’avalen bones cançons, i ella diu que el que la mou és el canvi constant. Una de les seves cançons més recents és Bury a friend (enterra un amic) i parla d’un monstre sota el llit.

Pop. Potser des del Sgt Pepper’s dels Beatles ens entestem a voler que el pop sigui art, alta cultura, malgrat que el pop és música efímera, del moment. Billie Eilish és pop. En realitat, el pop pot ser qualsevol cosa i també és contradictori. Es menysprea perquè l’escolten les masses -la classe treballadora- i perquè alhora perpetua la ideologia de la classe dominant. Se’n culpabilitza tant l’artista com el fan, com si hagués de recaure en ells la responsabilitat de canviar el sistema que els oprimeix. Com si les altres músiques no fossin una indústria. Com si no haguessin existit mai papes, reis, aristòcrates i fundacions privades.

Cultura. Per als antropòlegs la cultura és una cosa íntimament lligada a la vida quotidiana. El que nosaltres entenem per cultura en realitat és un producte que es compra i es ven. És un objecte físic o virtual o l’accés a un recinte que es paga amb diners. No aconseguim treure-la d’aquí. Els continguts poden ser revolucionaris però les formes tendeixen a integrar-se al sistema sense qüestionar-lo. La nostra cultura és la cultura del capitalisme, una cultura que no serveix per canviar el món sinó per perpetuar el sistema.

8-M. El moviment feminista és cultura en un sentit més ampli, perquè és revolucionari en el contingut i les formes. Hi ha qui es queixa que és anticapitalista, però potser és aquí on l’encerta de ple, identificant el capitalisme amb el patriarcat: la llei de la selva només beneficia aquell qui ostenta la força, no qui fa del món un lloc més humà.

stats