Els companys d'aquesta capçalera em fan a mans l’adreça d'un canal de YouTube francament singular. Es tracta de Drugslab. Hi veiem tres jovenets neerlandesos (el Rens, el Bastiaan i la Nellie) que, davant de la càmera i en un decorat com de laboratori, consumeixen tot tipus de drogues i en comenten els efectes. Per si no quedés clar, el canal assegura: “Els actes vistos en aquest espectacle estan realitzats per professionals sota la supervisió de professionals”. Però professionals de què? No aclareix si són professionals de la producció (narcos), de la distribució (camells) o del consum (penjats). Tot fa pensar, però, que són professionals del món sanitari. Aquesta és la clau. Lluny d'incitar al consum, l'entorn mèdic i les repetides al·lusions a les pulsacions cardíaques i als efectes físics l'acosten més a un xou tipus Qué apostamos que a Por i fàstic a Las Vegas.
En aquests temps, qualsevol experiència vital de certa intensitat que no fa pas gaires anys tenia a veure amb relats forts com la cultura o la religió, l’esbandim amb quatre dades fisiològiques. Avui en dia, per parlar de lectura et porten un oculista, per parlar d'amor, un químic, i per fer-ho sobre el sentit de la vida, un runner. Per què per parlar de drogues ja mai porten artistes, xamans o escriptors?
En lloc d'aquests marrecs nets i polits, el que seria interessant seria poder veure els pets de Li Po, William Blake, Thomas de Quincey, Freud, Baudelaire, Lennon, Castaneda o Hunter S. Thompson competint amb el mal tripi que suposa veure un gamer espanyol.
El canal vol anunciar els perills físics de les drogues amb absoluta asèpsia. Però fan trampa: l'autèntic perill social d'anar col·locat és la xapa que expliques. Quan li dius al teu col·lega d'oficina que l’estimes còsmicament. Quan expliques els teus secrets vergonyants a la parella del teu millor amic... Quan jures amor etern a un desconegut de l'after... Ser l'únic que va gat en una reunió de sobris, admetem-ho, és una de les formes de l'infern.
Per això Drugslab és inofensiu. Perquè ens furta la pitjor seqüela d'un dia d'excessos: el ridícul.
