ES VIU MILLOR CANTANT

Valtonyc: “Jo seré aquí per defensar-vos si un dia us detenen”

Aquesta setmana... ‘La tortura de lluitar per la llibertat’, Valtonyc (2013)

Valtonyc: “Jo seré aquí per defensar-vos si un dia us detenen” / VALTONYC Zoom

El 30 de gener Josep Miquel Arenas, àlies Valtonyc, sabrà si la sentència que el condemna a presó per unes cançons és ferma. És a dir, que d’aquí quatre dies un jove tècnic informàtic mallorquí que treballa de fruiter i penja vídeos de rap a YouTube en el seu temps lliure sabrà si s’haurà de passar tres anys i mig de la seva vida entre reixes per, entre altres coses, haver criticat un monarca que ningú va votar i que el dictador Franco va posar a dit. Res de tot això és nou. Rapers, tuitaires, humoristes, polítics, representants de moviments pacifistes, tots estan sent represaliats en un atac sense precedents als valors més elementals d’una democràcia sana i avançada (fa un temps n’hauríem dit “europea”). Fins i tot mestres. Mestres cridats a declarar per explicar als nostres fills i filles, espantats en veure els desperfectes a les seves escoles, que sí, que efectivament la policia espanyola havia fet servir porres per obrir el cap a persones que podien ser els seus avis, oncles i pares, pel simple fet que, pacíficament, havien decidit que tenien el dret de votar.

Tots aquests casos són diferents, però tots estan relacionats amb l’ofensiva estatal, per via judicial i policial, contra qualsevol tipus de dissidència. Només s’acusa, es jutja i s’empresona els d’un determinat bàndol: els que s’atreveixen a qüestionar un sistema que s’ha demostrat corrupte fins als seus fonaments. No es poden fer acudits sobre Carrero Blanco, no es pot rapejar contra el Borbó, no es pot explicar el que tothom sap que va fer la policia l’1-O, però en canvi es poden mostrar símbols feixistes, subvencionar associacions franquistes i fins i tot enviar una jutge homòfoba com a representant d’Espanya al Tribunal Europeu de Drets Humans. Sembla una broma, però no ho és. Se’ns pixen a la cara i ens diuen que plou. Tot això succeeix a Espanya i Europa ho permet.

El que fa més por, però, és veure tanta gent que mira cap a una altra banda. No els culpo. El sistema ens ofega, ens asfixia i costa molt trobar forces per combatre’l. Aquest és el seu triomf: t’ensenya que a la mínima pots perdre la feina i fins i tot la llibertat, que ho pots perdre tot en un tancar i obrir d’ulls. Així és com ens volen: precaris, desesperats, amb els moviments limitats i els somnis escapçats. No és estrany, doncs, que molts optin per callar si no els afecta directament; tenen por. Només els diria que més por els hauria de fer aquest món deshumanitzat cap on ens porta la deriva autoritària: de mica en mica, potser imperceptiblement, ells també ho aniran perdent tot. ¿O ningú els ha explicat que alguna vegada algú va anar a la presó o fins i tot va morir per aconseguir coses que donen per fetes com la jornada de vuit hores, la sanitat pública o el sufragi universal? Res de tot això va caure del cel.

En un dels seus tuits més recents Valtonyc diu: “Jo no tinc res en contra dels que estan a favor de la meva condemna, dels que se n’alegren i m’insulten a les xarxes socials. Expresseu-vos de la forma que vulgueu i tant com vulgueu. Però que sapigueu que a mi m’han condemnat per això i que seré aquí per defensar-vos si un dia us detenen”. És això. u