GOLAFRE 365

‘Ugly delicious’, devorant la tele

‘Ugly delicious’, devorant  la tele / NETFLIX Zoom

Quan el 2004, amb 26 anys, el xef David Chang va obrir el Momofuku Noodle Bar a l’East Village novaiorquès poc podia imaginar-se l’impacte que causaria amb la seva lliure reinterpretació d’un plat tradicional japonès com el ramen o amb la seva (re)creació més icònica, el bun de porc amb cogombre i salsa hoisin. Catorze anys després, Chang té dinou restaurants als Estats Units, cinc a Toronto i un a Sydney; i ha estat reconegut en quatre ocasions per la prestigiosa James Beard Foundation.

Quan l’abril del 2005 el periodista Peter Meehan va publicar al New York Times una elogiosa crítica del noodle bar de Chang, tampoc s’imaginava que estava a punt de començar una amistat que germinaria en l’edició del bestseller Momofuku (2009) i d’una revista d’autèntic culte, Lucky Peach (2001-2017). Mesos abans que aquesta publicació quadrimestral tanqués la paradeta per les discrepàncies sorgides entre els dos amics, Netflix va seduir-los per traslladar a l’ streaming la seva mirada fresca, apassionada i provocadora sobre la menja i allò que l’envolta.

Ugly delicious es compon de vuit episodis de 50 minuts, cadascun dels quals gravita sobre un element gastronòmic: pizza, tacos, cuina casolana, gambes i llagosta, barbacoa, pollastre fregit, arròs fregit i farciments (apassionant la guerra dumplings vs. tortel·linis!) Més enllà de la seva vibrant factura visual, firmada per Morgan Neville, guardonat amb l’Oscar pel documental A 20 passos de la fama, és fascinant escoltar com al voltant de plats deliciosament lletjos es despleguen petites històries emotivament evocadores i esmolades reflexions que qüestionen idees preconcebudes sobre l’autenticitat, la tradició o les fronteres culturals. L’amic gurmet Pablo Tregebov té tota la raó: Ugly delicious és el millor programa de gastronomia que s’ha fet mai