ES VIU MILLOR CANTANT

Travessar fronteres per esport

Aquesta setmana... ‘Voyage, voyage’, Desireless (1986)

Travessar fronteres per esport / RICARD VILADRIC / GETTY Zoom

Qualsevol que l’any 1986 tingués ús de raó recorda Voyage, voyage, l’enganxosa cançó de Desireless que va arribar al número 1 a Espanya i a gran part de l’Europa Occidental. Els més joves, si més no, potser recordeu la versió que en va fer la cantant belga Kate Ryan el 2007. A mi la cançó m’evoca un temps no tan llunyà en què viatjar encara era privilegi de pocs. Als deu anys jo no havia agafat mai cap avió i el més emocionant i exòtic que havia fet era entrar a França, al seient del darrere del cotxe familiar, per la Guingueta d’Ix. Costa d’explicar ara la sensació de passar els controls policials espanyol i francès i sentir-se en territori estranger per unes hores: els senyals de trànsit, el color de l’asfalt, els formatges, la llengua... Tot semblava diferent.

Ara, esclar, travessar el riu Segre pel pont de la Guingueta ja no té gaire emoció. Hi queden només alguns vestigis de l’època en què allò era un pas fronterer: botigues de souvenirs que encara aguanten i l’edifici de la duana francesa, convertida actualment en l’obrador de Fabien Armisen, un pastisser creatiu que ofereix també un espai de degustació allà on els gendarmes et demanaven la documentació. La gastronomia encara és un dels motius que ens fan viatjar, però, de mica en mica, com gairebé tot, també s’ha anat uniformitzant: ara nosaltres també tenim Carrefour.

Hi havia també una sensació de modernitat en travessar la frontera: entraves a Europa! I els sintetitzadors i la base d’eurobeat de Voyage, voyage evocaven aquesta modernitat que ara ens sembla tan retro. La melodia se’t clavava al cervell i la base rítmica martellejava amb força mentre les capes de teclats feien que volguessis elevar-te uns centenars de metres i observar el món des de les altures: “Vola amunt / sobre les capitals, / idees fatals / mirant l’oceà”, cantava Claudie Fritsch-Mentrop. I llavors, aquell truc de fer una parada en sec just abans de la tornada. I encara una altra jugada: el canvi d’accentuació de la paraula voyage, que fa que la cançó sigui ja del tot inoblidable. Pura matemàtica melòdica. Viatja, viatja o Vuela, vuela, en la versió dels mexicans Magneto.

No cal que ens posem nostàlgics, però ja no hi ha èpica en el viatge. Avui, volar en avió és com agafar un taxi. Volem ser viatgers i no passem de turistes, voldríem ser aventurers però som consumidors d’experiències. Travessem fronteres per esport. El low cost ha fet el món petit i ens plantem abans a Kuala Lumpur que al tros de l’avi. Viatgem per conèixer altres cultures i ja és més fàcil que una família del Pròxim Orient ens inviti a prendre el te que no pas que nosaltres convidem a cafè els nostres veïns magribins. Estil Lonely Planet.

El viatge s’ha convertit, per fi, en un producte de consum. L’utilitzem per fugir no sabem ben bé de què, potser de nosaltres mateixos, que apareixem i desapareixem d’escenaris reals que podrien ser perfectament de cartró pedra. Mentrestant, convertim el cel en una autopista i destruïm, a cada viatge, una mica més el planeta. Ja li queda menys; afanyem-nos, doncs, a coneixe’n tots els racons.