Quina mania li ha agafat a tothom de demanar transparència, òndia. Quina maaaandra. Ara qualsevol pot exigir explicacions a través de les xarxes, i s’han cregut que mereixen resposta. Fins i tot periodistes i artistes han arribat a tenir la mala educació de parlar de diners. Ho explicava en un article l’escriptora Sara Mesa, a qui li devien la seva participació -i de trenta persones més- en un simposi oficial a l’Aragó nou mesos després de celebrar-se. Per la vergonya dels professionals de la cultura de ser acusats de materialistes ningú no gosava aixecar la llebre.

Pel mateix motiu, suposo, no es fan públics -i quan dic públics vull dir oberts, que no s’hagin de demanar via tribunals de transparència- els comptes i salaris de les institucions culturals i els seus directius; perquè així no es pot qüestionar que es dediquin aquests diners a la cultura. Però si és just a l’inrevés! La transparència no precaritzarà el sector, sinó que traurà a la llum la precarietat existent. No siguem ingenus, la transparència no ens salvarà, però sí que comporta per si sola una dosi de fiscalització pública i de justícia social. No és una mania persecutòria de pobres contra rics; l’opacitat projecta ombres injustes i és inacceptable amb diners públics.

Ara bé, donar explicacions, exposar-se a ser qüestionat, fer pedagogia amb el valor de l’art i els pressupostos culturals, haver de fer polítiques i projectes amb fonament, amb terminis i partides concretes... com que tot això és llarg i laboriós, ja s’ha ideat el succedani: tuitejar-ho tot és la nova transparència. M’agradaria saber quin dia algú va pensar que explicar què fas ja justifica el que fas. S’ha confós transparència amb geolocalització. La promoció amb la producció de continguts. Els reptes amb els eslògans.

La gràcia de la transparència és que també es trasllueix la buidor.