RES A PERDRE

Tia bona! Saps què et faria?

M’espero per travessar el carrer, tapant-me el cap amb una bossa, perquè la pluja no em mulli els cabells. El semàfor canvia de color i un parell de cotxes se’m paren al costat. S’obre la finestreta d’un Polo i de dins en surt una veu masculina: “Tia bona! Saps què et faria?” Mantinc la mirada en un punt fix a l’altre costat del carrer i travesso sense mirar el neandertal que acaba de cridar-me però puc sentir les rialles dels amics. Miro endavant perquè això és el que m’han ensenyat. “Fes com si no passés res”. Però per dins em bombolleja una ira que desitja enviar-los a prendre pel sac. Ho he intentat alguna vegada, però la majoria de tios es posen xulos i miren d’imposar el seu dret a dir-te el que vulguin. Només un parell de vegades he aconseguit que algú es disculpi. Com que la ràtio d’èxit és baixa, segueixo amb la política de sempre: mirar a un punt fix i caminar com si no hagués passat res.

N’estic farta, però he après que no puc sortir victoriosa quan m’enfronto a un sistema de validació masculina, el conjunt de normes i procediments que segueixen els homes per regular la lluita de testosterona quan van en grup. Perquè en el fons, quan un home fa un gest masclista davant els seus col·legues, el que intenta és reafirmar el seu poder, establir-se com el mascle alfa, el triomfador. I la manera més pràctica de trencar aquests comportaments no és que nosaltres contestem. A les noies no ens faran cas; som l’objecte de desig, el sexe dèbil. El que és veritablement efectiu és que un altre home del seu entorn talli la dinàmica i invalidi el comentari. Amb un sol amic que no rigui la gràcia, el progrés és espectacular.

El sistema de validació es trenca. Ja no és cool escopir els teus desitjos com si no tinguessis el més mínim control sobre els teus instints. Si algun col·lega es passa de la ratlla, para-li els peus. Obliga’l a empatitzar. Explica-li que el seu comportament està fora de lloc. I així, de mica en mica, anirem erradicant els masclismes quotidians.