Supremacismes musicals
Sovint ens omplim la boca parlant del llenguatge universal de la música i assumim que el fet musical és un acte que, en essència, ens fa millors éssers humans. No negarem ara tot allò que té de meravellós, l’art d’organitzar els sons, però solem obviar una part de l’equació. La música té i ha tingut sempre un fort component identitari que, en el millor dels casos, ens apropa a gent amb sensibilitats afins però que, en el pitjor, serveix per menystenir el gust dels altres. Sabem què és el bon gust perquè és el nostre; sabem què és el mal gust perquè només el tenen els altres. Som éssers tribals i de les nostres preferències en fem un tòtem.
I és que la música és també una qüestió de militància. Portem noms de grups estampats a la samarreta com qui oneja una bandera, guardem les entrades dels concerts, ens fem fotos entre el públic i les compartim a les xarxes amb orgull, com dient: “Jo hi he estat (i tu no)”. Res d’això és nou. Recordem acalorades discussions com la querella dels bufons a la França del segle XVIII, l’animadversió entre Brahms i Wagner o l’escàndol que va suposar La consagració de la primavera de Stravinsky. Algú va dir alguna vegada que Miles Davis no feia jazz. Algú altre va demandar un festival de jazz per la mateixa raó; se sentia estafat. Gèneres o estils com el heavy metal o el hip-hop han vist com s’orquestraven campanyes en contra seva. La música disco va haver de patir fins i tot cremes de vinils organitzades en estadis de beisbol i, sovint, aquestes fílies i fòbies musicals han amagat una sèrie de prejudicis que tenen a veure amb qüestions de classe, gènere o color de pell.
Qui no ha sentit, dit o pensat alguna vegada allò d’“aquesta música és una merda”? O encara pitjor... “això no és música!” Potser alguna vegada en un sopar, després d’un parell de copes, hem pontificat alegrement sobre “la merda de música” que fan -per exemple- Enrique Iglesias o Céline Dion, sense adonar-nos que potser estàvem ferint algun amic o amiga per a qui Bailando o My heart will go on tenen un significat especial. En comptes d’enlluernar la nostra cita amb la nostra exquisidesa, haurem quedat com uns veritables cretins.
Ara, la moda és esbudellar el reggaeton, cridar a les armes contra la seva proliferació, clamar per la seva abolició. Usar aquest llenguatge sorprenentment cruel per parlar d’una música -i, indirectament, dels seus seguidors- surt gratis a les xarxes. I sí, té lletres misògines, però com és que no condemnem ni massacrem amb la mateixa fúria el masclisme de les cançons dels Rolling Stones? Perquè són en anglès i no hi parem atenció? Perquè tenim una predisposició en contra de la música llatina? És pur instint irracional?
En el fons, pensem que escoltar música “elevada” ens fa millors que els altres, sense tenir en compte que termes com “banal” o “transcendent” són relatius. Quan la jove de 18 anys Sara Seifert va moure el cul al ritme de la Marxa turca de Mozart en un talent show de la televisió de Croàcia, per a molts va suposar un escàndol. Però per a ella el twerking era una cosa seriosa, havia assajat molt i no ho feia per ofendre a ningú. I qui sap si a Mozart li hauria agradat.
