ES VIU MILLOR CANTANT

Spielberg, Llarena i la Vila del Pingüí

Aquesta setmana... ‘Shangri-la’, The Kinks (1969)

Spielberg, Llarena i  la Vila del Pingüí / TOEI ANIMATION Zoom

Veient Ready player one, l’adaptació de Steven Spielberg de la novel·la d’Ernest Cline, vaig tenir una forta sensació de claustrofòbia. A la pel·lícula, els personatges viuen dins d’un videojoc, però el món exterior, allò que anomenem realitat, és un autèntic desastre. La gent subsisteix en barraques apilades les unes sobre les altres en un ambient de misèria i contaminació. I en comptes de lluitar per canviar les condicions de vida es posen unes ulleres de realitat virtual i s’endinsen en un videojoc on tot és possible: OASIS proporciona un univers virtual paral·lel on evadir-se. Allà tothom pot ser un heroi, encara que a la vida real gairebé no pugui ni subsistir en unes condicions dignes. D’aquesta manera, la pel·lícula planteja una distopia en què conviuen dues realitats paral·leles i en què la balança està molt perillosament decantada cap a la vessant fictícia.

Tot això em va fer pensar en com vivim actualment en l’univers paral·lel d’internet. Al contrari dels jocs, les xarxes socials mantenen una aparença de versemblança i per això són tan perilloses. És a dir, ens podem passar hores navegant per un oceà d’avatars anònims, notícies falses, soroll, intoxicacions, etc., i no sempre és clar de què o de qui ens podem refiar. Aquest món paral·lel alimenta i amplifica versions fabricades de la realitat, com les idees del jutge Llarena sobre una violència que no ha existit mai o l’intent de construir un relat per perseguir els CDR. En aquest univers, tallar carreteres i aixecar barreres de peatge equival a terrorisme i el problema és que això incideix en la realitat: el seu objectiu és que l’opinió pública no trobi escandalós que es puguin empresonar persones innocents.

Casualment, mentre pensava en tot això m’ha caigut a les mans el nou llibre d’un col·laborador d’aquesta casa, Manu González, que du per títol Ciudades fantásticas y dónde encontrarlas, publicat per Redbook Ediciones. I dic que és casualitat perquè el llibre tracta precisament de llocs imaginats per la literatura, els còmics, la mitologia o el cinema. Llocs tan fantàstics com el que inventa James Halliday, el creador d’OASIS, que conformen els carrers dels mons virtuals de Facebook o Twitter, o els d’altres geografies de fantasia com la tabarnesa i els seus habitants virtuals amb quatre seguidors.

Al llibre, González parla detalladament d’un centenar d’indrets ficticis dels cinc continents i d’altres mons. Segur que us sonen Astro City, Gotham, Springfield, Twin Peaks, Macondo, Shangri-la o la Ciutat Maragda, però n’hi ha molts més. En alguns hi habiten superherois; en d’altres, personatges mitològics, i en d’altres hi tenen lloc les aventures de Tarzan o les de Tintín. L’autor, a més, t’explica què s’hi pot visitar en cas de poder-hi fer turisme. A Bagghar, per exemple, cal visitar el soc i a Macondo la casa dels Buendía. A la Vila del Pingüí no us perdeu el Coffe Pot, regentat per la família Kimidori. Per cert, al poble de l’Arale Norimaki també hi ha un administrador de justícia que l’entén de forma totalment arbitrària: és el patètic Suprunaman o Superman Menjaprunes, que només és valent quan es tracta d’aixafar un innocent insecte amb el peu.