ES VIU MILLOR CANTANT

Sobre les crítiques a ‘Operación Triunfo’

Aquesta setmana... ‘Tu canción’, Amaia Romero i Alfred Garcia (2018)

Sobre les crítiques a ‘Operación Triunfo’ / RICARD VILADRICH Zoom

El petó entre Amaia Romero i Alfred Garcia al final de Tu canción explica algunes coses d’ Operación Triunfo. En primer lloc, la gent no ha votat a favor d’una cançó sinó de l’afer amorós entre els dos joves cantants que ha sorgit dins del programa. Si haguessin volgut triar la millor cançó, tenien a mà Al cantar, de Rozalén, que feia pujar la mitjana de les candidates a Eurovisió i que va interpretar magníficament Amaia a pesar de l’escenografia kitsch que li jugava en contra. En canvi, el públic va decidir triar una balada tova i ensucrada a l’estil Disney que glossa la relació romàntica de la parella.

Això vol dir que, per molt que alguns crítics s’entestin a valorar OT com si fos un programa musical, no ho és. O no ben bé. En primer lloc, OT és un reality i, després, un talent show que s’estructura al voltant d’aquesta idea tan televisiva de la gala. Òbviament, la part competitiva juga a favor de l’audiència, que vol saber qui guanyarà, però no sembla que per als participants hagi estat determinant; els triunfitos semblen haver posat l’entusiasme de viure aquesta experiència per davant de la competivitat.

Algunes crítiques al programa són ideològiques. S’ha dit que OT encarna els valors neoliberals, en el sentit d’oferir un fals positivisme basat en l’autosuperació, és a dir, pur darwinisme social en què només el més fort progressa en detriment dels més febles. Però bé, és un concurs, si acceptem la competivitat ja és això, oi? Passa en el món real, en l’esport, sense anar més lluny.

Una altra crítica va dirigida al tipus de relació que aquests aspirants comencen a establir amb la indústria en un moment en què no han desenvolupat la seva personalitat musical i en què encara no tenen cap poder de negociació. Són massa els elements que no poden controlar: ni trien el repertori, ni els arranjaments, ni probablement el vestuari o l’escenografia. Acceptant aquest tracte, renuncien a ser artistes i es conformen a ser intèrprets modelats per una indústria que, no és cap secret per a ningú, viu de fabricar possibles hits per guanyar com més diners millor. De tota manera, ningú ha dit que tots els músics hagin de ser artistes i pot molt ben ser que ells hagin decidit ser intèrprets i que això els faci feliços.

Altres crítiques, més viscerals, tenen a veure amb 1) la recurrent aversió a la cultura de masses per part de qui se’n sent immune, 2) l’eterna crítica a les generacions més joves -ara, els toca rebre als mil·lennials- i 3) el gust musical, una cosa merament subjectiva i que no fa més que expressar una relació de poder (qui estableix les bases del bon gust?). Però bé, acceptem totes aquestes crítiques i pensem, si voleu, en un reality que, valgui la redundància, sigui més realista: quatre joves es reuneixen a les nits en un buc d’assaig polsós i ple d’humitats després de la feina precària que tenen per poder-se pagar els instruments. Escriuen les seves pròpies cançons i ells mateixos carreguen els amplificadors en una furgoneta de segona mà amb la qual es juguen la vida per la carretera després de fer concerts sense cap cobertura legal i, amb sort, cobrant alguna cosa en negre per poder pagar la gasolina. Algun dia, algun d’ells aconseguirà el seu somni de dedicar-se a la música -o sobreviure, qui sap si fent algunes concessions-, però la majoria abandonaran i es passaran la resta de la seva vida queixant-se del mal gust musical de la gent en general i molt especialment dels joves. Qui sap, potser tindria èxit i tot, aquest programa.