El 1989 l’Albert Pla publicava Ho sento molt i escandalitzava la Catalunya benpensant de l’època amb una sorprenent col·lecció de cançons escabroses, sexualment explícites i escatològiques. Si abans havia existit música en català aquests termes, els que érem adolescents en aquell moment no ho recordàvem. Al mateix moment i sense relació aparent, apareixien els primers discos de Sopa de Cabra, Els Pets i Lax’n’Busto, grups que encara no sabien que formarien part d’un boom tampoc mai vist fins aleshores. Els Pets obrien el seu primer treball amb Qui s’ha llufat? i aprenien a fer servir un condó amb la veïna a Profilàctic (“li vaig ensenyar a la mare i em va fotre la cara com un nyap / li vaig ensenyar a mon pare i el molt puta se’l volia quedar”) i els Lax’n’Busto, que a banda de patir la censura d’una cançó “dedicada” a la seva profe de mates i de cantar l’oda als porros Mai diguis mai a un mai, ho petaven amb Tinc fam de tu, una història en primera persona sobre un psicòpata que explica com, després de matar-la, es menja les parts del cos de la noia que li agradava. Avui en dia seríem nosaltres els que ens escandalitzaríem davant aquesta banalització de la violència de gènere, però, aleshores, milers d’adolescents la ballaven i cantaven divertits allò de “l’única cosa que no em vaig menjar / van ser aquells ulls que em tornaven boig / i els guardo amb formol”.

El mateix any, Sau publicaven el seu segon treball, Per la porta de servei, amb una cançó que musicalment recordava The Police i una tornada que deia “Corre, corre’t, corre / aquesta nit / Corre, corre’t, corre / fes-ho per mi”. El protagonista de la cançó feia l’amor amb un cabell (sic) que es trobava al seu llit però no sabia a qui pertanyia. El sexe estava present també en el primer disc dels Sopa de Cabra, amb la lletra gairebé pornogràfica de Tenia 18 anys, que avui segurament seria considerada misògina -tot i que segur que no n’era la intenció-, perquè parla d’una “tia borde com ella sola” per a la qual “tot era vici, tot era sexe / i la molt guarra sense complexes”.

Més enllà d’aquesta cançó -m’estalvio la part més explícita-, el sexe del primer disc de Sopa de Cabra va triomfar en una versió molt més festiva, la del rock’n’roll bàsic i ballable d’ El sexo (que me hace feliz), una cançó divertida i desacomplexada que, en tot cas, avui ens pot semblar fins i tot naïf, però que en aquell moment semblava transgressora. ¿O és que teníem gaires hits amb una tornada que digués “penetrar tu sexo / por delante y por detrás ”? No és una cançó agressiva i tampoc sexista, sinó més aviat lúdica, una oda al sexe com a font de felicitat que donava color a un disc amb peces tan ben fetes com Bloquejats.

El cas és que, després d’aquell primer moment gamberro, el rock català es va anar domesticant. ¿Van aigualir les seves lletres per poder sonar per la ràdio, sortir a TV3 i tocar en festes majors? ¿Simplement van deixar de ser joves desvergonyits i van fer allò que se’n diu madurar? Qui ho sap. El cas és que avui les lletres del pop i el rock d’aquest país se segueixen movent majoritàriament pels límits de la correcció política i això no és ni bo ni dolent per si sol, només resulta... ¿més ensopit?