ES VIU MILLOR CANTANT

¿Servim de res, els periodistes culturals?

Aquesta setmana... ‘Culture’, Migos feat. DJ Khaled (2017)

¿Servim de res, els periodistes culturals? / YOLANDA LÓPEZ Zoom

El món del periodisme cultural ha rebut com una bufetada el desmantellament de la redacció de Barcelona de la revista Fotogramas -fundada el 1946- per part del grup Hearst. Sota l’excusa d’un trasllat a Madrid, comunicat als treballadors només amb 30 dies d’antelació, l’empresa s’ha desfet de l’equip que ha donat ànima durant molts anys a una publicació de referència, probablement, per abaratir costos. I com que la gent té parella, nens que van a l’escola o persones grans a qui cuidar -en definitiva, la gent, també els treballadors, tenen una vida- no resultava gens fàcil acceptar el trasllat en un període tan curt de temps. La maniobra sembla clarament malintencionada. Com que ets tu qui no accepta el trasllat, no pots dir que t’estan fent fora. Tot sembla indicar que la nova plantilla serà més barata. Per tant, la maniobra, a més de lletja en les formes, és lletja en el fons.

Aquí del que es tracta és de fer la feina a un cost inferior perquè, com ja se sap, els treballadors culturals gaudim de la nostra feina. Ningú acostuma a regatejar el compte d’un restaurant, la carrera d’un taxi o la factura d’un lampista. Entenem que la feina d’aquests treballadors té un cost i l’assumim. En canvi, en el món de la cultura, sabem que la gent treballa per vocació i que, per tant, s’arrossegaran tant com faci falta per fer allò que els agrada i els fa feliços. Ets músic? Ei, cap problema, et deixem un escenari i tu porta els teus amics perquè consumeixin a la barra; ara, no tenim pressupost, gràcies que no et cobrem el lloguer de la sala. Amb el periodisme cutural passa una mica el mateix: que bé que us ho passeu, eh? Tot el dia mirant pel·lícules o anant al teatre i a concerts! Què bé, tenir com a feina llegir llibres o veure sèries i després explicar-ho, quin luxe!

Del que no s’adona molta gent, és que darrere d’un periodista culturals hi ha moltes hores extres no remunerades. ¿Algú es pregunta alguna vegada què representa llegir-se un llibre de sis-centes pàgines en pocs dies per poder entrevistar un escriptor quan has de fer altres feines de redacció? ¿Algú s’ha plantejat mai que potser l’has de llegir en el teu temps lliure, robant-te hores de son? Que ningú comptabilitza aquesta feina? Ni hores les hores extres, ni la nocturnitat. ¿Algú sap els milers d’hores de cinema que has d’haver vist, els milers de pàgines de revistes especialitzades i llibres que has d’haver llegit per poder ser crític cinematogràfic? I les sèries? No és el mateix veure sèries per gust que per obligació; una pel·lícula dura unes dues hores, una sèrie, una carretada. Espavila’t per trobar el temps.

No valorem la feina dels periodistes culturals de la mateixa manera que no valorem la cultura, perquè vivim en un sistema utilitarista on tot ha de tenir un valor de canvi que es pugui expressar en termes econòmics. Ens estem carregant la cultura i les humanitats, tot el que no tingui un valor estrictament material. I el resultat som individus cada vegada més deshumanitzats, més pobres, menys lliures, més sols; perfectes per a allò que el mercat vol que siguem: consumidors acrítics sense temps per llegir, per pensar, per somiar, per imaginar que un món millor sí que és possible.