Entenc que hi deu haver a qui això del feminisme ja se li està fent llarg. Doncs que agafi cadira. Si el #MeToo va fer caure empresaris, directors, actors, arquitectes, escriptors, etcètera -tots ells abusadors reincidents-, el #Cuéntalo va servir per posar paraules a milers d’experiències de les dones en relació a violacions, abusos i agressions de baixa intensitat, d’aquelles que, si no te les recorden, ja tens tan interioritzades que no gosaries ni denunciar en veu alta. El #MeQueer ha estat un vigorós esclat d’autoafirmació per a uns col·lectius que encara arrosseguen estigmes i recels. Els últims dies s’ha animat un altre hashtag incendiari, #SerActriuÉs, promogut per l’actriu Júlia Barceló i que ja han secundat una colla d’artistes, sí, dones i joves.

De moment ha servit per constatar l’esclavatge d’elles als cànons de bellesa de moda, l’obligatorietat del tanga i el push-up, la cosificació, la sexualització dels rols, que sempre sobrin quilos. També la superficialitat dels papers femenins, sovint complementaris a la trama de pes (masculina), i la impossibilitat de compaginar feina i embaràs. O el tracte de “nena”. O el sou inferior. Això per no parlar dels intents de sobrepassar-se amb tot tipus d’excuses. Les frases que han aguantat són dignes de Torrente.

Ara segur que sortiran els qui troben normal que el físic sigui la condició primordial per a un paper. Hi haurà qui lamentarà que es desmitifiqui una professió tan lligada a la bellesa i la llegenda. Qui justificarà el procés en pro de l’art suprem. Qui dirà que una producció requereix una jerarquia i s’ha de creure els de dalt. Qui les titllarà d’oportunistes. I qui culparà de tot a les xarxes. Són els mateixos que, per acció o omissió, avalen una professió masclista i la perpetuació d’una ficció masclista. Són els que esperen que res d’això canviï, perquè sempre ha sigut així, perquè ja els va bé així.

Doncs no, #SerActriuNoHadeSer tot això. Amunt els hashtags. Ahir s’enlairava el #SerAdvocadaÉs.