Què va significar el rock català? (Borja Duñó)

Sembla que durant un temps tornarem a parlar força del rock català. Si prenem com a any zero d’aquell esclat el 1989 -quan Sopa de Cabra, Els Pets i Lax’n’Busto van treure el seu primer disc-, aviat farà tres dècades d’una moguda que va sacsejar el panorama musical a Catalunya. Per tant, ja hi ha prou perspectiva històrica per poder valorar com cal un fenomen musical i social que en el seu moment es va viure com una explosió i en què s’hi van barrejar moltes coses: un èxit aclaparador de públic, un maltractament gairebé sistemàtic per part de la crítica, qüestions polítiques i controvèrsies diverses. El llibre Tocats de l’ala. Història oral del rock català, del col·laborador del Play Oriol Rodríguez i publicat per Contra aquesta mateixa setmana, intenta posar ordre a tot el que va passar i arriba, doncs, en un moment idoni.Durant un parell d’anys, Rodríguez ha estat parlant amb els protagonistes d’aquell moment. Músics, mànagers, periodistes i altra gent de la indústria recorden en primera persona una etapa que, agradi més o menys, va marcar i canviar el panorama musical d’aquest país. I no només hi parlen els quatre del cèlebre concert del Sant Jordi -Sau, Sopa de Cabra, Els Pets i Sangtraït-, que de vegades sembla que només hi fossin ells i Lax’n’Busto. Hi participen també alguns precursors -Duble Buble, N’Gai N’Gai-, grups més de culte -Umpah-pah, Kitsch, Bars, Tancat per Defunció...-, els de la segona fornada -Gossos, Ja T’ho Diré, Glaucs, Whiskyn’s...- i d’altres que d’una manera o altra també en van formar part, com Brams, Munlogs, Ocults, Quimi Portet o Matamala. I en parlen, aparentment, sense pèls a la llengua. Des d’uns inicis sense perspectives de cap classe fins a l’explosió imprevista, fins a arribar a la fita del Sant Jordi, un punt d’inflexió que va ser també el principi de la fi, i després el declivi amb la mort de Carles Sabater -i de Ninyín Cardona més tard-, com a punt final definitiu.El resultat d’hores i hores de converses és un fresc sobre una època en la qual les il·lusions es van anar convertint en una indústria que llavors gairebé només existia a Madrid. És curiós que uns quants grups citin Nacha Pop com a gran influència i que alguns dels arguments per atacar el rock català fos que era un moviment subvencionat, com si la Movida no ho hagués estat. Les crítiques eren estètiques -els grups de rock català es consideraven poc moderns- però també basades en prejudicis ideològics: que es cogués tot fora de Barcelona, que els grups assolissin un èxit massiu cantant en català... tot això era inèdit i va agafar molta gent a contrapeu. La sensació d’arribar tard de vegades fa reaccionar a la contra, i sobre això podríem trobar alguns exemples recents. Qui va fer gran la moguda del rock català va ser el públic, que va decidir que el més normal era ballar i gaudir de la música en la seva llengua materna -com passa a tot arreu, vaja-. Que l’exercici d’aquesta normalitat es tenyís de prejudicis ideològics diu més de les ulleres de qui observa el fenomen que no pas de qui el viu. I si la Generalitat va decidir posar-hi calés -subvencionant videoclips i via Ressons, quan els mànagers van tenir por de perdre diners al Sant Jordi-, va ser quan el fenomen era prou massiu perquè tothom en volgués treure profit.

Què va significar el rock català?

Aquesta setmana... ‘Bloquejats’, Sopa de Cabra (1989)

Més continguts de play

El consum responsable, protagonista durant una setmana

La setmana del ‘Play’, del 8 al 14 de març

Les dones del rap

5 crítiques que t'ajudaran a triar pel·lícula per al cap de setmana

Un cim irrenunciable

La por inoculada als perdedors

Miqui Puig: “La gent es pensa que vull ser famós, però és tot el contrari”

‘Akelarre’ feminista al Maldà amb The Feliuettes

Els Blogs del play

Nostàlgia amb Battletoads!

Vacances pagades

El Gamelab presenta les seves credencials per a l'edició 2019

De primera mà: OnePlus 6