La música té la capacitat de projectar estats d’ànims i de legitimar morals. S’ha pogut comprovar en un mes d’octubre que va començar amb porres contra urnes i va acabar a les portes de la represàlia. En les manifestacions independentistes hi ha hagut dues cançons que expliquen l’esperit d’aquest temps convuls. D’una banda, L’estaca, de Lluís Llach, el cant que proposa la possibilitat d’un canvi col·lectiu fet des de la unitat d’acció. Quan el grup xilè Quilapayún cantava El pueblo unido jamás será vencido a favor del govern de Salvador Allende, estava compartint l’anhel de L’estaca. És l’èpica de la resistència contra la repressió.
De l’altra hi ha Què volen aquesta gent, la cançó que Maria del Mar Bonet va cantar en la manifestació per l’alliberament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Aquí el sentiment barreja la indignació i la protesta dels que se senten agredits per la impunitat de la maquinària criminal estatal. Què volen aquesta gent connecta amb composicions com Desapariciones de Rubén Blades, els laments de les famílies desfetes per les dictadures llatinoamericanes. Totes dues expliquen la mateixa història i denuncien la violència d’estat. Entre L’estaca i Què volen aquesta gent s’ha mogut la protesta sobiranista, amb un afegitó: Els segadors.
Curiosament, l’himne oficial de Catalunya no va sonar a la manifestació convocada per Societat Civil Catalana (SCC) el 29 d’octubre, tot i que el lema n’era Tots som Catalunya. En canvi, sí que hi van sonar l’himne europeu i l’espanyol... i El cant de la senyera, “una peça musical representativa catalana”, segons el vicepresident de SCC, Álex Ramos. No és una tria innocent: pregonen que “tots som Catalunya”, però volen una Catalunya desposseïda d’oficialitat, folkloritzada. És l’odi contra la possibilitat d’un subjecte polític.
