Els Pritzker modestos

Magnífica notícia la del premi Pritzker a l’atelier d’Olot RCR Arquitectes, format per Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta. És el primer Pritzker a un país, Catalunya, on l’arquitectura (com la sociolingüística) és sovint un tema de debat ciutadà tan apassionat com el futbol. RCR representen un nou discurs arquitectònic que poc té a veure amb la cridanera i barcelonina figura de l’arquitecte estrella que vàrem patir abans de la crisi.

Els premis sempre expliquen alguna cosa. Sovint per qui els guanya i sempre per qui no els rep. El Pritzker ha sigut modèlic a l’hora de llegir els nous temps arquitectònics. Els anys que va començar la gran crisi immobiliària (2007 i 2008), van ser premiats Richard Rogers i Jean Nouvel, ambdós grans protagonistes de l’arquitectura buida i caducada del diner fàcil. Des que va petar la bombolla, el Pritzker va marcar distàncies i l’any 2009 el suís Peter Zumthor, exemple de contenció, va ser el guardonat.

Des d’aleshores, el Pritzker és com un recordatori anual que encara existeix la possibilitat d’una arquitectura radicalment diferent de la dels emirats. El premi del 2015 va ser per a Frei Otto, un homenatge a la voluntat organicista del projecte olímpic de Munic 1976. I l’any passat va ser el de la polèmica, amb la dubtosa (i sospitosa) elecció del xilè Alejandro Aravena. Però la resta de premiats representen aquesta vocació de tornar a una escala petita, d’explorar els límits dels materials, la relació amb l’energia i el trànsit, i el diàleg entre paisatge i arquitectura. Aquest va ser el cas del portuguès Souto de Moura (digne hereu d’en Siza). Però és clar que per explicar aquests conceptes, els japonesos han sigut els més afavorits. Premi a l’arquitectura sorprenent de Kazuyo Sejima i per al seu mestre, Toyo Ito, premiat el 2013. Després Shigeru Ban va guanyar l’any 2014 per la seva insòlita relació amb materials de rebuig com el cartró (la seva església a Takatori) o el plàstic. I ara, els catalans RCR, que arrelen la seva obra a postulats gairebé tel·lúrics com al camp d’atletisme Tossols-Basil. Esperem que a més de felicitar-nos, aprenguem i apliquem les lliçons d’aquesta arquitectura modesta i honesta.u