Princeses que no voldran tenir fills

Els Germans Grimm han fet una aportació indubtable a la narrativa universal, però les seves històries estan perillosament passades de moda. De generació en generació expliquem els contes clàssics infantils sense parar gaire atenció a quina mena de societat retraten. Els personatges femenins han quedat atrapats en el temps: són objectes totalment passius amb rols secundaris subjectes a la voluntat dels mascles. Si hi ha una reina, té sempre menys poder de decisió que el rei. Amb les princeses el tema és encara més escandalós. Blancaneu i la Bella Dorment cauen adormides per diferents raons i no es desperten fins que arriba un príncep, que sense demanar-los permís, les petoneja i per art de màgia les retorna a la vida. Aleshores, elles, sense ser consultades, es casen amb ells sense ni tan sols conèixer-los i, a més a més, ens fan creure que fruit d’aquest gest tan absurd i pervers neix un amor que els fa ser feliços eternament i menjar anissos. Au, va! Ja de petits els nens entenen que es pot tocar o fins i tot fer-li un petó a una noia i que no es queixarà pas.

Menció a part mereixen les mares: elles es dediquen a cuinar i cuidar la casa mentre ells treballen. I els models familiars què? Reclamen ser reescrits per ser fidels a la realitat actual: parelles homosexuals, famílies monoparentals, pares divorciats, etc.

Mantingueu-ne l’essència, però reinventeu els contes: digueu-los als infants que les parelles no tenen per què casar-se, que les princeses tenen ambicions i abandonen els seus castells per voltar món o que van de bòlit mentre treballen i es treuen un màster i que potser no voldran tenir fills. Expliqueu-los que els pares freguen plats i cuiden els nens. I que es pot estimar gent del mateix sexe. Que els anissos ja no es porten i que ser feliç és difícil de collons.