ES VIU MILLOR CANTANT

Pink Floyd i els nens de Pompeia

Aquesta setmana... ‘Live at Pompeii’, Pink Floyd (1972)

Pink Floyd i els nens  de Pompeia / FOTOS: B.D. / COMPOSICIÓ: RICARD VILADRICH Zoom

Després d’uns dies a Nàpols, Pompeia ofereix una sensació de quietud. No és una calma absoluta, però en comparació amb el tràfec de la capital de la Campània, l’antiga ciutat romana rep el visitant amb una pau semblant a la d’un santuari enmig la natura. Deixem enrere la roba estesa als balcons, els mercats al carrer amb el peix a la fresca i les motos amb tres o quatre passatgers sense casc serpentejant entre vianants. La viva veu dels venedors, els clàxons dels cotxes amb més d’una trompada al xassís, la música d’una processó que passa davant d’un mural de Maradona. El brogit que mai s’atura, les cafeteres sempre en marxa i els baristes de camisa blanca escalfant les tasses d’ espresso en aigua bullent. Tot Nàpols és color, moviment, vida, gent. Fins i tot els càntics llunyans de San Paolo o l’eco de les cançons napolitanes ens evoquen una energia contagiosa i extravertida. Tot convida a entonar el Funiculì funiculà que l’any 1880 celebrava la inauguració del primer funicular que es va enfilar al Vesuvi.

En canvi, a Pompeia el que se sent és l’abscència dels que la van habitar. Cases buides, carrers deserts, patis que conviden a imaginar com devia ser la vida dels pompeians abans que una fatídica erupció els esborrés de la faç de la terra. Potser hi havia nens i nenes jugant pels carrers, carros rodant sobre l’empedrat, qui sap si també activitat al bordell, una de les cases on més s’acosten els visitants. A diferència d’altres indrets turístics, però, a les ruïnes de Pompeia hi regna una solemnitat greu, perquè l’antiga ciutat no deixa de ser una mena de cementiri de persones de qui podem veure les cares en pintures i mosaics. No són figures idealitzades com les de l’antiga Grècia, sinó retrats realistes que mostren la veritable fisonomia d’aquelles persones per a les quals, un malaurat any 79 dC, es va aturar el temps.

L’any 1971 el realitzador Adrian Maben va perdre el passaport a l’amfiteatre de Pompeia i hi va tornar quan ja era fosc. Va ser aleshores quan es va adonar que aquelles ruïnes desertes li oferien un silenci i uns ambients naturals perfectes per a la seva idea de filmar un concert de Pink Floyd. Diu que va sentir “els més extraordinaris sons dels grills i els ratpenats, que feien eco en les parets de pedra”. La seva idea era filmar un anti-Woodstock, un directe sense públic, només amb el grup i l’equip tècnic, i el recinte li oferia unes condicions acústiques immillorables. El resultat va ser Live at Pompeii, una pel·lícula de la qual existeixen diverses versions i que mostra el grup en el seu vessant més experimental. Sobretot, el film connecta amb el misticisme de l’espai: un amfiteatre romà en el silenci del qual ressonen amb força els segles d’història esborrada.

Roger Waters, David Gilmour, Richard Wright i Nick Mason pensaven que havien actuat només per a grills i fantasmes, però anys més tard van saber que no havien estat sols. A l’època, hi havia uns nois i noies que solien escapar-se de l’escola i que jugaven entre les ruïnes. Amagats, van presenciar el concert en secret. El 1999, quan Maben va tornar a Pompeia per fer eldirector’s cut de la pel·lícula, es va trobar un grup d’adults que rondaven la cinquantena i li van dir qui eren i què havien vist. Es feien dir i ragazzi degli scavi.