EL CONSOLADOR

Orgasmar abans de morir

Algú m’explicava que, poc abans de morir, la seva àvia havia gosat preguntar-li a la filla si havia tingut mai un orgasme. La filla, malgrat la incomoditat i l’estranyesa causada per la pregunta, li va dir que sí. I tot seguit, amb certa timidesa, tristesa i resignació, l’àvia li demanava: ¿i com ho saps quan en tens un? La filla, ara amb un somriure als llavis, li responia: ho saps; creu-me. I l’àvia tancava la conversa, després d’uns segons de silenci, amb la frase: doncs, aleshores, diria que jo no n’he tingut mai cap.

La història em va commoure i em va afligir. Vaig pensar en tantes generacions de dones per a les quals el sexe ha estat poc més que ajeure’s en un llit i deixar que el marit fes fins que considerava que havia acabat la feina. Generacions de dones que, per falta d’educació sexual i per impediments socials i religiosos, tampoc van gosar mai remeiar la situació guardant la moral al primer calaix que trobaven i entregant-se al plaer mitjançant la masturbació. Deurien ser poques les que es van atrevir a buscar, enllà de casa, la passió de dones o homes que no fossin el seu marit, per viure sensacions semblants a les d’aquests versos de Maria-Mercè Marçal: “Mai cap amant no ha gosat arribar / al lloc extrem des d’on tu m’acarones. / De dins enfora, amor, sento les ones / i em faig areny i duna i penyalar”. I quina falta els deuria fer a aquestes dones perdre el control i la consciència per uns segons i submergir-se en l’erotisme abans de tornar a la rutinària vida imposada de cuidar els fills, la casa i la família.

Malgrat que hàgim avançat, el tabú de la masturbació femenina encara ens espia de prop i cal vèncer-lo. Ningú hauria de morir sense haver experimentat, si pot ser més d’una vegada, la petite mort en mans d’altres o amb les mai prou valorades pròpies mans.