Una nova tribu urbana recorre la ciutat de Barcelona. Torna Eugeni d’Ors i l’endreç arrauxat. Tornen els noucentistes a la ciutat. Són els nous-noucentistes. La seva posada de llarg (ai, quina expressió més deliciosament camp ) ha sigut la candidatura de Bernat Dedéu i la seva colla a la presidència de l’Ateneu Barcelonès. Estem parlant d’un grup de jasps (ai, quina expressió més deliciosament camp ) que fa un temps que es deixen veure i escoltar pels mitjans de comunicació del nostre país. Els nous-noucentistes són una mena de gent alt-lib, per dir-ho en modern. Alternative liberals. Això ja és força novetat en una ciutat dominada per l’elit gauche caviar que ja voreja els setanta anys però que actua com si encara en tingués trenta i al món li interessés la novel·la. Dedéu i Enric Vila són els que conec de cos present però veig que a la candidatura hi ha Anna Punsoda i Joan Safont, de qui només conec la ploma. Una bona colla en general. La seva candidatura a l’Ateneu porta el lema Ordre i aventura segons la cançó dels Mishima (David Carabén també s’hi fa, amb aquesta gent).
Jo no soc soci de l’Ateneu però tinc la imatge mitològica de les seves tertúlies dels anys 20 i 30, de les seves tortugues i d’aquell grapat heroic de periodistes i escriptors que redactaven Mirador, El Be Negre o La Publicitat entre la terrassa i la biblioteca de la institució.
Jo no soc soci però si aquest jovent d’ordre guanya espero que doti l’Ateneu d’antiguitat, perquè de modernitat la ciutat ja en va prou amarada. Si jo fos un dels nous-noucentistes restabliria un dress code perquè tots els socis semblessin senyors de Barcelona, parlaria de coses transcendents i banals però mai de coses d’actualitat, i menys si aquesta actualitat és rabiosa. I obligaria els socis a saber badar, que és una de les poques coses revolucionàries que ens queden.
En aquesta ciutat embogida de cosmopaletisme que fins i tot dels fideus se’n diu núdels, tenallada per la tirania del Sónar, tan progressista que s’ha oblidat de ser justa i tan hipster que sembla tonta, potser aquests nois d’ordre li saben posar una mica d’aventura a l’agonia putrefacta del model Barcelona.
