ES VIU MILLOR CANTANT

Nina Simone, tres voltes rebel

Aquesta setmana... ‘Ain’t got no, I got life’, Nina Simone (1968)

Nina Simone,  tres voltes rebel / GETTY Zoom

A Nina Simone potser li hauria agradat com van protestar els alumnes del Conservatori del Liceu davant l’acte de Ciutadans al seu centre: amb música. Els estudiants van rebre la comitiva amb la marxa imperial de Star Wars -la que representa el mal-, van entonar també l’ Himne de Riego i la van acomiadar amb L’hora dels adeus, una forma no-violenta, intel·ligent i irònica de fer servir allò que dominen, els seus instruments. A Simone li hauria agradat perquè ella va fer també activisme polític a través de la música, no només involucrant-se de manera activa en la lluita pels drets civils, sinó també amb cançons icòniques com To be young, gifted and black o Mississippi goddam, que val la pena recordar ara que un exlíder del Ku Klux Klan acaba de felicitar Vox pels seus resultats a les eleccions andaluses. Simone, com deixà escrit Maria-Mercè Marçal, era “tres voltes rebel”: “Dona, de classe baixa i nació oprimida”.

Això ve a tomb perquè s’acaben de traduir al castellà les memòries d’Eunice Kathleen Waymon, veritable nom de la cantant i pianista de Tryon, Carolina del Nord, que va escriure amb l’ajuda de Stephen Cleary i va publicar l’any 1991 sota el títol I put a spell on you. Ara, gràcies a Libros del Kultrum -una nova editorial creada per Julián Viñuales que també acaba de publicar part del llegat del periodista gonzo Lester Bangs-, l’autobiografia ha aparegut sota el títol Víctima de mi hechizo. Memorias de Nina Simone, un llibre cru, sense farciments ni ambicions literàries, però que ens acosta de manera descarnada a una de les personalitats més fascinants de la cultura popular del segle XX. Una història que té a veure amb la música, però que sobretot va d’algú que no es va conformar a assumir el rol submís que estava previst per a una noia negra nascuda en una família de classe treballadora al sud dels Estats Units.

Una dona valenta i plena de contradiccions, sí, però que fa de la seva experiència vital un far per a tots aquells que no es rendeixen davant els prejudicis i les lleis que els oprimeixen. El preu que va haver de pagar per ser negra és no poder acomplir el seu somni de ser pianista de música clàssica, quan semblava que tenia el talent necessari per convertir-se en la primera concertista negra dels Estats Units. Per pagar-se els estudis, va haver de tocar en desagradables clubs nocturns -el primer concert amb un paraigua i una galleda perquè queien goteres damunt la banqueta del piano- i així és com va acabar convertint-se en l’artista que coneixem. Va patir discriminació racial i violència de gènere -el seu segon marit, Andy Stroud, la va apallissar brutalment abans de casar-s’hi i convertir-se en el seu mànager durant anys-, va viure a Barbados i a Libèria i es va relacionar amb polítics d’alt nivell. Al llibre, Simone no amaga les seves contradiccions, com la difícil relació amb el seu pare i les seves mancances com a mare de cara a la seva filla Lisa, i és aquesta honestedat la que converteix Víctima de mi hechizo en un llibre corprenedor. Recordar Nina Simone és recordar que hi ha gent que neix amb privilegis i gent que neix sotmesa. Als darrers no els queda més remei que aixecar-se i lluitar contra l’opressió