LA SECCIÓ

Ni blancs ni negres, grisos

La tendència a imposar la literalitat en la cultura posa els pèls de punta als defensors a ultrança de la llibertat creativa. El problema és que hi ha la temptació de posar al mateix sac que es processi Valtonyc per rapejar sobre bombes nuclears, les amenaces als humoristes que fan acudits sobre el rei i les crítiques perquè un actor blanc interpreta un negre al Teatre Lliure. Argumenten que en l’art tot s’hi val i la correcció política l’acabarà asfixiant. En un ecosistema cada vegada més repressiu i autocensurat, que s’amenaci la llibertat és un anatema. No ho podem tolerar.

Però ni són casos comparables ni la realitat permet (gairebé mai) plantejaments maximalistes. A vegades, perseguint la llibertat es pot aconseguir just l’efecte contrari. Posem el cas que ha esclatat aquesta setmana al Lliure: si l’ideal és que els directors de teatre puguin fer el que vulguin amb els actors blancs i negres, i que els intèrprets també tinguin totes les opcions, primer cal que hi hagi actors blancs i negres (prou i prou bons) i, per tant, han de poder treballar. És obvi. No es pot esperar arribar al destí però desentendre’s de fer el camí, esperant que suïn els altres.

Ens trobem enmig de moltes revolucions, així que és difícil que els debats sobre diversitat de gènere, raça o edat, etcètera, es puguin ventilar amb blancs o negres. Mentre hi hagi col·lectius discriminats -penso en els negres, els transsexuals, els discapacitats, els immigrants, les dones- no es pot fer veure que la societat està en igualtat de condicions. En el trànsit cap a la llibertat cal fer apostes en pro de la igualtat d’oportunitats. I això no és agafar-se-la amb paper de fumar, sinó creure en el poder de representació i transformació social de l’art. Per això és útil aquest debat dels colors, per veure com ens hi posem. No es pot defensar a cegues la llibertat creativa quan només la poden exercir els privilegiats.u