Música per a un cap d’any agredolç
Podia haver triat el New year’s day dels U2, però he pensat que era força incongruent començar un nou any amb una cançó que en té 35. Podia haver-ho arreglat parcialment usant la magnífica versió que en van fer els Umpah-pah al single de tres cançons Borinots i de passada reivindicar un dels millors grups de la música d’aquest país, però té 25 anys. És simptomàtic que el primer que ens vingui al cap siguin sempre homes de més de 40 o 50 anys: dinosaures del rock. Què tal Ella Fitzgerald amb Louis Armstrong? Junts van gravar What are you doing new year’s eve?, però és del 1960, encara ens n’anem molt més enrere en el temps. És per això que finalment he anat a parar a Taylor Swift, una estrella del pop global de menys de 30 anys que enguany ha publicat un disc boníssim, Reputation, que s’acaba precisament amb New year’s day, una cançó que va d’allò de què us volia parlar.
Primera lliçó, doncs, i propòsit per a aquest 2018: trencar les estructures mentals que ens impulsen a pensar d’una determinada manera. El 2017 ha sigut l’any de moltes coses, però també ha sigut l’any del #metoo i d’#onsonlesdones. Prenguem consciència de la posició de privilegi de què partim els homes i comencem a repensar cadascuna de les decisions que prenem: ¿afavoreixen una determinada visió del món en detriment d’altres? L’hegemonia del pensament heteropatriarcal no és cap invent d’unes quantes persones amb ganes de tocar allò que no sona, és una realitat molt arrelada dins nostre, tant que la majoria de vegades ni la veiem. Només tenint-ho sempre present podrem corregir-ho i tendir cap a un món més just per a tothom. La cançó de Taylor Swift parla d’aferrar-se als records (“hold on to the memories / they will hold on to you ”), però sempre som a temps de crear-ne de nous. El que haurem de recordar d’aquí un any també depèn de nosaltres.
La tristesa que desprèn la cançó contrasta amb el pop aguerrit de la resta de l’àlbum. És una balada que Swift canta gairebé amb l’únic acompanyament d’un piano i això també em fa pensar en els sentiments agredolços que han acompanyat aquest 2017. Una pregunta ressona en l’ambient: tenim realment gaires coses a celebrar? Aquest any hem rigut, hem plorat, ens hem abraçat i també hem descobert que, al contrari que en les pel·lícules, a la vida real molt sovint guanyen els dolents, perquè els dolents moltes vegades són els que ostenten el poder.
Parlo de l’any en què una noia ha hagut de passar per un calvari pel fet de denunciar una violació múltiple, de l’any que fa que són a la presó els joves d’Altsasu i de l’any en què s’han seguit encausant i condemnant rapers i humoristes en un atac sense precedents a la llibertat d’expressió. Un any en què la repressió policial ha traspassat tots els límits imaginables, un any en què les mentides i els insults han sigut moneda de canvi als mitjans de comunicació i un any, no ho oblidem ni un segon, en què hi ha persones injustament empresonades per les seves idees polítiques i persones que segueixen morint a les portes d’Europa perquè no els donem refugi. Però hold on també vol dir resistir, no doblegar-se, no rendir-se, perquè malgrat la temptació de pensar que sempre guanyen els dolents, la lluita porta la llavor de l’esperança. És precisament per això que la lluita no s’acaba mai: guanyen els dolents, però no es para mai de combatre’ls. Ànims i bon 2018.
