Dimarts el Sense ficció de TV3 va emetre La música és vida, un documental que segueix un grup d’alumnes de batxillerat de l’Escola La Salut de Sabadell durant un projecte de recerca que consisteix a avaluar els beneficis de la música en persones amb Alzheimer. Life soundtrack, la banda sonora de la meva vida és el títol de la investigació que conduïen aquests estudiants de primer de batxillerat, impulsada pel centre de recerca de la Fundació Pasqual Maragall, la Fundació AVAN i el Grup de Recerca en Tecnologia Musical de la Universitat Pompeu Fabra.

El documental, dirigit per Santiago Torres, resultava doblement emocionant: d’una banda, indagava en el poder miraculós que exerceix la música sobre les nostres vides; de l’altra, ajuntava adolescents amb persones grans que podrien ser els seus avis i mostrava com uns i altres acabaven forjant llaços afectius que potser abans de dur a terme aquest projecte els haurien semblat improbables. Massa sovint oblidem que nosaltres també serem vells i que els nostres avis un dia també van ser joves.

El projecte consistia a elaborar llistes de cançons ad hoc per a aquestes persones amb Alzheimer i veure si aconseguien estimular la seva memòria i, per tant, millorar la seva vida. La música, moltes vegades, va associada als records i és capaç de fer com la magdalena de Proust: provocar una allau de records que guardàvem en algun racó oblidat de la nostra ment. Per a la gent gran, els records ho són tot. Amb el pas del temps el nostre cos canvia, es debilita, ja no pot fer tot allò que feia de jove, però duem la motxilla cada vegada més carregada de vivències i aquestes vivències són les que ens recorden qui som. És per això que les persones amb Alzheimer que participaven en el programa es veien visiblement més felices quan sentien cançons del seu passat. El noi de la mare, La chica ye-ye, L’hora dels adeus, Dos gardenias... Músiques com aquestes feien canviar la cara dels pacients. Quan les sentien els despertaven un somriure i fins i tot sentien l’impuls d’aixecar-se i ballar. Els recordaven l’època de quan eren joves, quan anaven al ball o quan es van enamorar i es van casar. Vides senceres tornaven a la memòria gràcies a una melodia, un ritme o un timbre de veu coneguts. Els beneficis de la música sobre les persones amb deteriorament cognitiu, per tant, eren evidents i feien pensar en com de misteriosos són encara els procediments pels quals algunes músiques s’incrusten als nostres records i passen a ser part d’un mateix.

D’aquí unes dècades nosaltres també serem vells i tindrem records associats a cançons. Però quan tinguem 90 anys les músiques que ens despertaran els records no seran les d’Antonio Machín o Imperio Argentina, sinó les d’Amy Winehouse, Kendrick Lamar o Radiohead, o fins i tot les del trap o el reggaeton. Imaginar-nos així la nostra vellesa potser ens ajudarà a comprendre millor la generació dels nostres avis, la gran oblidada d’una societat hiperconsumista que ens ven l’ideal de la joventut eterna, però que ens abandonarà quan, indefectiblement, ja s’hagi esvaït. u