Cada dia odiava WhatsApp amb més intensitat. La meva frustració era tal que a vegades pensava que m’estava tornant boja. Veia emojis camuflats a la ciutat. Sons quotidians -vapor sortint pel broc de la tetera, el timbre de casa dels meus pares, una cullereta de metall colpejant la taula- es transmutaven en l’alarma de les notificacions. El meu cervell no aconseguia descansar. De nit somiava que contestava converses endarrerides, i em despertava amb la bústia sempre saturada de missatges.

El que va començar sent una eina per agilitzar la comunicació amb els meus amics es va convertir a poc a poc en una arma de doble tall, entre el que és personal i el que és professional. Els clients contactaven amb mi a hores intempestives, els meus col·legues s’enfadaven quan passaven més de dos dies sense obtenir resposta al seu “Com vas?” i cada vegada em sentia més atrapada en una xarxa d’interacció supèrflua. Un imperi tirànic en què els dos ticks blaus exercien un terror absolutista.

Per això he decidit enviar postals. De vegades les compro en xiringuitos de platja, museus o aeroports, però la majoria de les vegades les faig jo mateixa. Dibuixo les coses que em preocupen o simplement gargotejo el primer que em passa pel cap. M’esforço a donar-los personalitat. Que es vegi que hi he invertit temps i estima.

Encara faig servir el mòbil, de tant en tant. Per parlar de coses urgents o ultimar-ne de relacionades amb la feina, però intento evitar al màxim aquella interacció contínua i estèril a què mai em vaig acostumar.

En un món que ens pressiona a utilitzar constantment la tecnologia per comunicar-nos, faig un al·legat a favor de mantenir un contacte directe únicament amb la gent a qui realment apreciem. Perquè no enviaràs 30 cartes, però sí 30 missatges. Mort al WhatsApp, llarga vida a les postals!