ES VIU MILLOR CANTANT

¿Menjar animals és assassinat?

Aquesta setmana... ‘Meat is murder’ (The Smiths, 1985)

¿Menjar animals és assassinat? / RICARD VILADRICH / GETTY Zoom

Menjaríeu carn de gos? A Corea del Sud i altres països asiàtics encara és habitual menjar-ne tot i la pressió cada vegada més forta dels animalistes. Es calcula que, només a Corea, hi ha unes 17.000 granges de gossos destinats a l’alimentació humana mentre que en llocs com Seül proliferen els centres d’estètica per a animals de companyia i les cafeteries aptes per a ells. Contradictori? Davant de la perplexitat del turista occidental, els coreans s’afanyen a precisar que el gossos que es mengen són diferents dels que s’utilitzen com a mascotes.

L’argument, esclar, no pot convèncer de cap manera el viatger, que intentarà no posar els peus en cap establiment on serveixin la tradicional bosintang -sopa de carn de gos-, però no tindrà cap problema a tastar delicioses preparacions de tonyina o a veure com els trossos d’anguila acabada de tallar en viu salten sobre la graella que hi ha a les taules d’alguns restaurants. Potser fins i tot s’atrevirà a tastar pop viu, que haurà de mastegar perquè se li deixi de moure dins la boca, però segur que tornarà amb una inquietant pregunta al cap. Si em repugna la idea de menjar carn de gos, què fa que sigui capaç de menjar porc, vedella, conill, ànec o pollastre?

Potser hauríem de començar-nos a plantejar si és ètic menjar carn de qualsevol tipus quan sabem que podem tenir una alimentació perfectament sana i equilibrada sense recórrer a proteïnes animals. La qüestió és merament cultural, de costum i tradició. I econòmica, esclar, perquè hi ha una indústria a qui, tot i ser de les més contaminants del planeta, li interessa que continuem menjant carn. ¿És ètic criar animals per al consum de carn? ¿És ètic privar-los de llibertat? ¿És ètic portar-los a l’escorxador? Són preguntes que ens evitem a nosaltres mateixos quan tenim unes costelles de xai damunt del plat o quan, feliços, endrapem pa amb tomàquet i pernil.

Morrissey, vegetarià des dels 11 anys, és ara vegà “per imperatiu moral”, cosa que inclou no menjar ous ni llet, i aquí entraríem en l’espinosa qüestió de si l’obtenció d’ous i llet entra en conflicte amb els drets dels animals, explotats per a aquests propòsits. L’any 1985, però, quan la defensa dels drets dels animals no era tan popular com ara, va publicar Meat is murder, la cançó que va donar títol al segon disc dels Smiths. L’àlbum va ser número 1 al Regne Unit tot i la duresa de la cançó titular, que comença amb sorolls de serres mecàniques i mugits de fons, evocant la idea d’un escorxador. Amb un to de lletania, Morrissey posa el dit a la llaga, apuntant directament a la consciència de tots els que continuem menjant carn malgrat fer-nos totes aquestes preguntes: “Els gemecs dels vedells podrien ser plors humans, / ja s’acosta el xiscle del ganivet. / Aquesta preciosa criatura ha de morir / i la mort sense raó és assassinat”. La lletra parla de les “aromes de la cuina”, que no són “casolanes”, ni “reconfortants”, són “sang crepitant, l’infame fortor de l’assassinat / no és natural, ni normal, ni agradable, / la carn que fregeixes alegrement, / la carn a la boca / mentre assaboreixes el gust de l’assassinat, / no, no, no, és assassinat, / oh... i qui sent els animals plorant?”.