Mastico, per compartir plats i confessions
Cuina de mercat tradicional però amb picades d’ullet que marquen la diferència, com el pop a l’aroma de carbó
Érem sis a taula. Tres amigues de tota la vida i les corresponents parelles. Finals d’estiu, calor enganxosa, nit de divendres. Vam posar-nos al dia i quan ja havíem tocat tots els temes habituals, l’Eva va llançar una pregunta directa: Ricard, quina diries que és la teva màxima virtut? A patir d’aquí, vam anar repassant virtuts i defectes de cada un de nosaltres. Hi va haver moments de silencis compromesos i més d’un intent d’escaquejar-se. Però va resultar ser un gran exercici d’autoanàlisi, perquè amb els amics ningú dona per bona una resposta per sortir del pas.
Aquest joc de sinceritat va tenir lloc en un d’aquells restaurants de barri de Barcelona que encara és un mig secret. El Mastico és un espai diàfan amb grans vidres i decoració càlida. Cuina de mercat tradicional però amb picades d’ullet que marquen la diferència, com el pop a l’aroma de carbó: cuinat a la brasa, emplatat sobre un puré d’api i amanit amb sal fumada i oli d’oliva verge infusionat amb carbó. Aquest és segurament el plat estrella del Mastico, però també hi van desfilant meravelles com la cassoleta de sepietes i cigrons amb fumet, el risottomelós de secret ibèric i gambes o el foie a la sal amb pa d’espècies.
L’ambient és tranquil i íntim i això anima la conversa. Més defectes, i més virtuts. Més reflexions. I el que tothom té clar és que la fórmula ideal per a aquesta nit és compartir tots els plats. Surt entre 25 i 30 euros per cap, però al migdia el menú és de 14,80. Arribem a les postres i mentre intento evitar el meu torn de confessió descobreixo un reservat perfecte per fer un sopar amb 10 o 12 persones. Torno i la conversa continua candent. S’ha parlat d’ambició, de timidesa, d’egoisme, de por... i ara em toca a mi. Sort que s’acaba l’article. u
