RAMPOINES

Massa vell per al nou cinema

L’altre dia feien Transformers a la tele. No sé quina part era, perquè ara els productors tenen la mania de no posar números a les seqüeles. Quan jo era jove les coses eren diferents: Batman 2, Robocop 3, Rocky 4. Ordenar les pelis numerant-les, quina bogeria, oi? Ara no: Transformers, el retorno de nosequé puto robot, i has de saber que és la quarta o la cinquena, perquè si no encara et perdries algun detall de l’argument. Espòiler: no et perdràs res, perquè sempre és la mateixa pel·li.

Em passa una cosa -segurament a causa de l’edat o dels porros- quan miro Transformers : no sé què collons està passant a la pantalla. No sé quan un robot parla. No sé on he de mirar. Hi ha tanta activitat que no puc distingir les peces del robot. No sé quina part dels seus engranatges és la boca, quins són els braços, per on dispara o on té la titola. Soc massa vell per entendre com funciona Transformers. L’argument és més vell que el poema de Gilgamesh, però no entenc res de la pel·li.

La directora argentina Lucrecia Martel va dir l’altre dia que no entenia com les sèries de televisió tenen tant d’èxit quan no fan més que repetir estructures de serial del segle XIX. Aquí rau precisament l’èxit, crec jo: el que ha evolucionat de l’espectador és la seva capacitat d’atenció i retentiva visual. Els nous espectadors són atletes: veuen més frames per segon que ningú, poden estar al cas del que passa en segon i tercer pla i recordar com es diuen els oncles i els cosins dels protagonistes. Però perquè això sigui possible l’argument ha d’estar a l’abast d’un nen de tres anys. Amb el primer capítol de la sèrie o la primera escena de la pel·li, l’espectador avesat ja sap què passarà, com acabarà i qui morirà a la primera temporada. Déu faci que no hàgim de trobar-nos amb un argument nou o amb una història desconeguda quan ens enfrontem amb una pel·lícula, no fos cas que haguéssim de fer treballar el cervell. u