Manolo Escobar al país dels belgues
No me la puc treure del cap. De veritat, és una cançó que m’encanta, per la seva joia encomanadissa, per com saltironeja la melodia, per com convida a marxar amb el pas àgil i alegre. És fàcil imaginar-te com els veïns d’un poble emblanquinat i ple de flors als balcons van sortint de les seves cases al ritme del pasdoble per unir-se a una festa aparentment innòcua i, si fem cas de la lletra, diríem que fins i tot inclusiva. Pobre Manolo Escobar, ell no tenia cap culpa que aquell 1973 en què es van vendre més de sis milions de còpies de Y viva España, molts encara visquessin sota la negror i la repressió del franquisme. El turisme, la festa i el destape permetien mirar cap una altra banda quan el garrot vil encara matava.
Ara la cançó ha tornat amb força com a himne oficiós de l’espanyolisme -potser perquè aquest sí que té lletra- i es fa servir, per exemple, per combatre les cassolades. Es torna a utilitzar, per tant, per tapar i negar allò que no es vol veure: que avui aquest “ eterno paraíso sin igual ” s’assembla moltíssim a aquella dictadura feixista.
En aquest context, ens ha fet molta gràcia saber que la cançó no és d’autoria espanyola sinó belga. La melodia és obra del músic Leo Caerts i la lletra original en flamenc, de l’actor i escriptor Leo Rozenstraten. La primera gravació va ser la de Christiane Bervoets, l’any 1971, que actuava sota el nom artístic de Samantha. Es titulava Eviva España i el vídeo de l’època mostra clarament quin era l’esperit de la composició original: una oda al vi i les castanyoles on s’acaba ballant la conga, com en la festa d’un càmping ple de jubilats de nacionalitat belga. Com hauria estat un àlbum de Tintín ambientat en aquella Espanya tan folklòricament alegre i joiosa?
Sembla una ironia del destí que l’himne oficiós de l’espanyolisme fos escrit al país on Puigdemont i quatre consellers han hagut d’exiliar-se per la falta de garanties judicials. Això que tant els ha tret de polleguera. I és que aquests dies el nacionalisme espanyol sembla haver trepitjat merda: mireu només la indignació que ha aixecat la nova samarreta (republicana) de la selecció espanyola de futbol. “ Qué desastre. Qué mal todo ”.
Per què sembla que a l’espanyolisme li surti tot al revés? Potser és per la falta de costum. Potser perquè s’ha passat tant de temps alliçonant els altres sobre com són de dolents tots els nacionalismes que havien oblidat cuidar-se del seu. Potser creure’s que eren ciutadans del món i negar el seu propi nacionalisme no ha estat tan bona idea com semblava. Que bé, sentir-se cosmopolita i poder conèixer altres pobles mentre aquests no reclamin el seu dret a l’autodeterminació! Perquè, esclar, si el demanen resultarà que és il·legal. Aleshores aprendran a fer manifestacions a corre-cuita amb banderes acabades de comprar als xinos i trauran a passejar el pobre Manolo Escobar que, com deia, no en té cap culpa, de tot això. Fins i tot la seva filla s’ha queixat i ha dit a El Español.
Però no, ells no son nacionalistes, no, els nacionalistes només som els altres.
