“Hay una pereza activa / que mientras descansa piensa / que calla porque se vence / que duerme pero que sueña / es como un leve reflejo / de la majestad suprema / que eternamente tranquila / sobre el universo reina. / ¡Oh, asilo del pensamiento / errante dulce pereza / mil veces feliz el hombre / que de ti goza en la tierra ”. Ho canta el Niño de Elche al seu treball recent Antología del cante flamenco heterodoxo (2018); els versos són d’Augusto Ferrán i al llibret es diu que Paul Lafargue, autor de Dret a la peresa (1887), la cantava acompanyat únicament d’una guitarra. Francisco Contreras la interpreta ara sobre el so de fons de màquines, evocant l’època de la Revolució Industrial, quan la mandra va passar a ser el gran enemic del capitalisme i, per tant, revolucionària.

Lafargue i Ferrán no són els únics que han escrit sobre la peresa. És cèlebre també l’ Elogi de l’ociositat del filòsof i matemàtic Bertrand Russell, del 1932, i va ser un bestseller Bon dia, mandra, de la polèmica Corinne Maier, que l’any 2006 va estar a punt de ser sancionada per l’empresa on treballava a causa d’aquest llibre. Hi ha també un corrent que defensa l’abolició del treball, encapçalada per autors com Bob Black, que el 1985 va publicar The abolition of work, un assaig que es va traduir al castellà el 2013. Black diu que “el treball és la font de quasi tota la misèria en el món”, però no advoca per no fer res sinó per una vida lúdica. És complicat, sí, de fet sembla impossible d’aplicar, però ja hi ha veus que parlen de la fi del treball quan, en un futur pròxim, els robots estiguin plenament implementats. Sembla segur que, com a mínim, els robots faran les feines més mecàniques, però ¿serviran per alliberar-nos d’aquestes tasques alienants o bé ens prendran la feina? Sigui com sigui, un dels reptes dels pròxims anys tindrà molt a veure amb la gestió del treball i també del temps lliure. Perquè si no tothom pot treballar, de què viurà la gent? ¿Qui sí que treballarà i de quina manera? Quin tipus de poder exerciran els nous treballadors sobre els ociosos? Què faran els que no puguin treballar?

De moment, no sembla que estiguem preparats i més aviat hem perdut la capacitat de saber-nos estar sense fer res. Fins i tot quan parem per descansar un moment aprofitem per consultar el mòbil: mail, WhatsApp, Facebook, Twitter, Instagram... ¿Ja no busquem imatges en la forma dels núvols? Ja no badem? ¿Ja no ens aturem en un parc per deixar passar les hores amb total despreocupació? Potser tenim por de quedar-nos un moment amb nosaltres mateixos, potser ens sembla que perdem el temps.

Tot això em recorda la paràbola del pescador mexicà que explica Carlos Taibo: aquest pescador, amb un parell d’hores de feina al dia, ja en tenia prou per viure. La resta del temps l’ocupava a descansar, jugar amb els fills, fer una cervesa amb els amics i tocar la guitarra. Un dia, un turista, escandalitzat, li va dir que hauria de treballar més i guanyar diners. “Per què?”, va preguntar-li el pescador. Perquè així, va raonar el turista, quan tingués 65 anys podria retirar-se tranquil·lament al seu poble per estar amb els amics i la família, pescar i tocar la guitarra.