ES VIU MILLOR CANTANT

Macrofestivals: la gran botiga de llaminadures

Aquesta setmana... ‘Festival’, Sigur Rós (2008)

Macrofestivals: la gran botiga de llaminadures / CRISTINA CALDERER Zoom

Amb la ressaca del Primavera Sound encara fresca i la mirada fixada en el Sónar, aquesta setmana de treva ha servit per recuperar forces i llegir tota mena de cròniques i històries personals que acaben de lligar i donar sentit a tot allò viscut de manera tan intensament fragmentària. L’experiència d’un macrofestival és equivalent al bombardeig d’estímuls visuals, sonors i informatius als quals ens sotmetem dia a dia en aquesta era digital, una sobreexposició que comporta un evident risc d’empatx, no només per tot el que hem vist i sentit, sinó també per tot el que ens hem perdut i ens han explicat.

Hi ha, com sempre, l’article preceptiu que ho critica absolutament tot perquè sembla que, des d’una determinada perspectiva d’esquerres, aquests macroesdeveniments encarnen tots els mals del neoliberalisme a ultrança. És veritat que, com a públic, ens fan transitar per un parc temàtic d’anuncis comercials, com si fóssim extres, i que les marques ho acaparen gairebé tot, però també és veritat que, un cop allà, el públic és perfectament capaç d’abstreure’s i concentrar-se en el que passa dalt d’un escenari, independentment de la casa de moda, de cotxes o d’ulleres de sol que hi posi el logo. Tendim a oblidar que la música, i l’art en general, sempre ha tingut patrocinadors: l’Església, l’aristocràcia, els governs, els ajuntaments, les fundacions privades... Ara són les marques comercials. Esclar que també hi ha la música popular que es fa en penyes i ateneus, la música que no circula pels circuits comercials, però els festivals són un negoci.

¿Són cars el Sónar i el Primavera Sound? Depèn. Cadascú decideix en què gasta els diners: hi ha qui se’ls gasta durant tot l’any en beguda o tabac, en restaurants o anant de viatge i, encara que sembli mentida, hi ha qui, tot i subsistir amb una feina de merda, estalvia per passar-se tres dies veient concerts al Fòrum o a la Fira de l’Hospitalet.

També tendim a oblidar que només exigim als músics, o als artistes en general, que tinguin una ètica a prova de bombes: a la resta de treballadors ja ens costa prou tenir feina per a sobre preguntar-nos si l’empresa per a la qual treballem participa -i en quin grau- en l’actual sistema de capitalisme salvatge. Amazon, Ikea, Google, Facebook, Apple, Zara, H&M... Com deia aquell, avui ser antisistema és anar-se’n a viure a la selva.

Sí que és pertinent veure quin efecte tenen aquests macrofestivals a escala local. ¿Perjudiquen el circuit de sales durant l’any o ajuden a posar Barcelona en el mapa dels artistes internacionals? ¿Beneficien o penalitzen d’alguna manera els artistes locals? ¿En quines condicions hi actuen quan ho fan? Aquestes són, al meu entendre, les preguntes pertinents que ens hauríem de fer.

Per acabar, llegeixo entre els milers d’anècdotes del Primavera Sound que dos joves van intentar colar-se al Fòrum, de nit, amb una barca inflable de 30 €. L’aventura, que inclou aigües fètides, el pseudonaufragi de l’embarcació i el rescat posterior, seria tragicòmica si no fos perquè cada any moren milers de persones intentant creuar aquest mar. I podria haver sigut una acció de protesta, però ha quedat en una broma de mal gust